BON ANY NOU

El nou.
És el numero atòmic del fluor, també és considerat com la xifra de la sapiència suprema.
En ritus medicinals, és considerat com el numero per excel•lència perquè representa la triple síntesi (cos, intel•lecte i esperit).
És un numero de bon auguri per la cultura xinesa, pels hebreus simbolitza la veritat. Però també es adorat pels satanistes i segons la mitologia mexicana hi ha nou inferns.
Esperem que sigui millor que el 8.
Bon any nou.

Visca Reus i visca el nou any.

ESPETECKS I PETARDOS

L’altre dia els amics del Ball de Diables van recuperar el llançament del coet Espeteck el dia dels innocents.
Des d’aquí una felicitació per recuperar actes divertits i històrics.
Ara miro a qui hauríem de lligar al coet i enviar-lo directament a la lluna, o potser fotre-li un bon espetec.
Em surt tanta gent….
Feia temps que no sabia res d’ell, però ara és col•laborador - columnista del diari Reus Digital.
És l’amic Jose Machado, oh, quin element.
Aquell del gremi de “constructors”.
Aquell que va tancar el Sarri, acusant la clientela de ionquis.
Aquell que anava per la FIC i que va treure menys vots que un Ariel inexpert.
Aquell que anava per CIU i no sé perquè.
Quin petardo.

Visca Reus i visca l'Espeteck.

VIVA EL MAL, VIVA EL CAPITAL

Molts s’han posat les mans al cap al llegir la gran estafa milionària del broker americà Bernard Madoff. El paio en qüestió podria haver estafat al voltant de 37.400 milions d’euros. Ell per quatre duros no mou el cul.
Si el capitalisme estava tremolant, amb això, amb un home que va ser el cap de Wall Street, és hora de plantejar-s’ho.

Mogut per la curiositat, he buscat estafes milionàries a Reus.

He llegit la noticia dels cinc membres de una mateixa família que van estafar 424.000 euros per comprar vehicles d’alta gamma.
També he rellegit l’estafa telefònica que van denunciar alguns reusencs amb un programa nocturn de trucades.

Però per estafa, la del ex comte de Reus, que va ser condemnat al 1989 per l’audiència de Barcelona a dos anys de presó per un delicte continuat d’estafa.
Joan Carles Muntadas Prim, que va renunciar al títol de comte de Reus a favor del seu fill al ser processat, va ser jutjat per utilitzar més de 400 milions de pessetes (alça tu!) en el seu benefici, per cobrir altres deutes.

Ai, si el General Prim aixequés el cap.

Té molta raó Le petit Ramon a “Supèrbia”: els diners, els diners, maleïts diners!.
I molta més la bruixa Averia: “Viva el mal, viva el capital”.

Visca Reus i visca la bruixa Averia.

WE ARE STANDARD

Ahir vaig gaudir d’una molt bona nit a Cambrils.
Venien The Pinker Tones a fer un concert per la festa de la Immaculada a Cambrils.

Feia temps que no gaudia de Mr. Fúria i Professor Manso en directe, des de Barraques, i tenia ganes de ballar amb els seus ritmes.

Vaig arribar i em van permetre entrar un moment a xerrar amb ells.
Venien cansats i morts de fred, però amb ganes de fer ballar al públic.

Manso tenia molt fred, Fúria estava cansat i Niño, Niño és molt simpàtic.

És el Pinker desconegut.

Al sortir fora estaven a punt de tocar els We Are Standard, un grup que havia llegit alguna referència, però que no havia escoltat mai.
Creieu-me: van ser la sorpresa de la nit.

Impressionants, enèrgics, vibrants, rítmics, alegres, espectaculars.
Al acabar el seu concert vaig comprar-me el seu disc.
Ara estic obsessionat amb ells.

The Pinker Tones van estar com sempre: impecables.
Però la gran sorpresa me la vaig emportar amb els cinc nois de Bilbao que a les quatre de la matinada recollien els instruments amb molt humor i contents per la feina ben feta.

Senyors programadors de concerts, festivals o festes reusenques, apunteu aquest nom:

We Are Standard.

Visca Reus i visca We are standard.

NO HE ANAT AL NOOVO

Encara no he anat al Noovo.
-Osti, txec, no ets modern si no has estat al Noovo- em van dir.

Doncs no, xiquet, encara no l’he trepitjat, i mira que em crida l’atenció, però encara no he tingut l’oportunitat.
Culpa dels amics, que em lien, com vulgarment es diu, pels bars i locals del centre.
Que si copeta per aquí, que si una altra per allà, que si anem a fer la penúltima allà dalt, etc. que s’hem fan les mil i tres quarts.
I es que la avantatge del nou esclafit de locals (visca, he colat la paraula de moda) al centre de Reus, fa que no agafi el cotxe o la moto. I això és molt, perquè torno a casa caminant.

Ja es va intentar reviure la morta nit reusenca amb una sèrie de locals a l’avinguda Pere el Cerimoniós. Però els veïns es van llençar en contra d’aquell projecte. Ostres, n’hi havia un local que prometia, però va tancar molt ràpid. No m’enrecordo ni del nom.

També es va parlar dels locals buits de l’estació de trens, però només van ser paraules.
I ara, un grup de joves han obert diversos locals al centre que, a poc a poc, han revitalitzat la nit reusenca i l’han tret del coma profund.

Ja no cal anar fora. Ara fa mesos que no trepitjo l’estranger, es a dir Salou, Cambrils o el barri marítim. I per anar al Noovo has d’agafar el cotxe, per necessitat.
I ara, em fa mandra. Engegar la Vespa amb una copa de més...no, gràcies.

És de valents obrir un local de marxa a Reus. I obrir una discoteca potser es cosa de bojos. Molta sort als amos del Noovo.

-Si vols aconsegueixo que t’apuntin a la llista- em va dir una amiga.
Osti, companys, a més hi ha llista per entrar.

Quan planegi agafar el cotxe, a veure si em passo.
Esperarem pel centre. Li diré al Àngel del Blondie que em posi una copeta mentrestant.

Visca Reus i visca l’esclafit de locals.

DEFUNCIÓ DE L' ESPAIS 7

És una llàstima que tanqui un mitjà de comunicació.
És com si una veu deixes de parlar.

I encara és més trist que sigui un de local.

Em va entristir quan, anys enrera, va tancar el Nou Diari, per exemple.

I últimament, que tanqués portes el gratuït Claxon, també em va apenar.

Era com una mort anunciada.

Ahir passejant per Reus vaig veure aquest cartell que anuncia la mort d’un altre mitjà local com és l’ Espais 7.
Un històric, des de l’any 1979, de la premsa reusenca gratuïta.

Però veient la falta ortogràfica del paper en qüestió, crec que el que ha tancat portes definitivament ha estat el corrector de català del Word.

Descansi en pau.

Visca Reus i visca la premsa.

¡VIVA MÉXICO CABRONES!

Aquest és el motiu pel qual he abandonat el blog durant uns dies.

Unes vacances a la Riviera Maya.

Us recomano tot, però és imperdible Chichén Itzá, Cobá i com no, les seves platges.

I després del descans, retorn a la rutina.

Visca Reus i visca Mèxic.

YLLANA FEVER

Ja s’ha posat punt i final un any més al COS.

Un any més cal felicitar a l’organització i al públic.

Enguany he anat a un parell d’espectacles, i com no, no hi podia faltar a l’obra dels Yllana.

Fa anys que segueixo als madrilenys en les seves visites reusenques.

Quan van venir amb el rock and Clown.

Amb el 666.

Amb Star Trip.

Amb PaGAGnini.

I ara no podia faltar a Brokers, el seu darrer espectacle.

Amb un teatre Bartrina ple de gom a gom, com sempre fan els Yllana, la cosa prometia.

Els quatre actors van estar fantàstics, però en certs moments del espectacle ja sabia el que passaria.

N’hi ha d’esquetxos divertits, molt divertits, però d’altres una mica previsibles.

Trobo que potser és l’espectacle de Yllana amb el que menys m’he rigut.

Vaig riure i molt, però es que amb les anteriors...la cosa era d’escàndol.

Una gran posada en escena i acompanyat de una bona banda sonora van fer la resta i van deixar al públic als seus peus.

Un parell d’apunts: he trobat a faltar un numero amb “titelles i putxinel·lis” típic del humor dels madrilenys.

I continuo animant als programadors del COS que els Yllana no faltin mai.

Per cert, tornen amb PaGAGnini al desembre a Tarragona.

Visca Reus i visca Yllana.

MISTERI RESOLT

Avui per fi, puc penjar la foto que resol el misteri.
Efectivament, és un element ornamental de la casa Navàs.
Gràcies que a aquella hora no passava ningú pel carrer.
Senyors, menys diners per obres faraòniques (fires de "quita y pon") i més diners per recuperar la ruta modernista de Reus, que cau a trossos.

Visca Reus i visca la casa Navàs.

FOTO: Ivan H.

ENDEVINA ENDEVINALLA

Que és això?.
Acceptem apostes.
Demà la solució.

Visca Reus i visca els misteris.



FOTO: Ivan H.

FANTÀSTICA VESPA!

Ja estic totalment recuperat del meu petit accident a finals d’agost.
I temps després he tornat a agafar la moto.
Diuen que al principi vas amb por, i és veritat.
Mires a tot arreu, t’atures quan algú trepitja el pas de vianants, no circules entre els cotxes, vas amb més respecte, i això és bo.
I circular en moto per ciutat hauria de ser un plaer.
I dic hauria, perquè circular pels carrers de Reus, atenció, és una aventura.

Feia temps que no passava per la riera. Té uns clots que fan por.
L’avinguda Països Catalans, bona una també. El ferm té unes escletxes que si fiques dins les rodes de la Vespa, fan que tremoli tota la moto.
L’avinguda Pere el Ceremoniós és una vergonya: forats, clots, ferm inexistent en alguns trams. A mes has d’afegir les obres a Jaume I, que ho necessitava de feia anys.
Les llambordes que encara hi ha en alguns carrers, pels motoristes són perilloses. I més pels de roda petita, com els Vespistes.
Aquests han estat els meus recorreguts d’aquests dies.

Circular pel centre de Reus, no m’he atrevit encara.
Tinc que recuperar la confiança amb la moto i crec que encara es massa aviat per enfrontar-me al raval del Pallol i les seves “lloses mòbils”.

En fi, poc a poc torno a la càrrega.

Visca Reus i visca la meva moto.

CAMPIONS, CAMPIONS, OE OE OE!!!!

CAMPIONS, CAMPIONS, OE OE OE!!!!
CAMPIONS, CAMPIONS, OE OE OE!!!!
CAMPIONS, CAMPIONS, OE OE OE!!!!
CAMPIONS, CAMPIONS, OE OE OE!!!!
CAMPIONS, CAMPIONS, OE OE OE!!!!
CAMPIONS, CAMPIONS, OE OE OE!!!!
CAMPIONS, CAMPIONS, OE OE OE!!!!
CAMPIONS, CAMPIONS, OE OE OE!!!!
CAMPIONS, CAMPIONS, OE OE OE!!!!
CAMPIONS, CAMPIONS, OE OE OE!!!!
CAMPIONS, CAMPIONS, OE OE OE!!!!
CAMPIONS, CAMPIONS, OE OE OE!!!!

VISCA REUS I VISCA EL REUS DEPORTIU.

Foto: D.T.

A LA CUA!

He passat un final del estiu distret.
A finals del mes d’agost, un cotxe es va saltar una senyal de “Cediu el pas” i em va tirar de la Vespa. Em va trencar la clavícula dreta i encara porto un vuit de guarisme a l’esquena.
Coses de la vida.
Però em de tornar a la feina i em de tornar a aixecar la ciutat des de les nostres humils columnes d’opinió.

Avui parlaré de la festa dels 25 anys de TV3 a Reus.
Es van organitzar, per dir-ho d’alguna manera, tres visites nocturnes a llocs “prohibits”; això deia la propaganda.
Els tres llocs escollits: la Prioral, el refugi del Mercadal i la caixa forta del Banc de Reus.
Pujar a la Prioral ja ho em fet en moltes ocasions. A més, això es fa cada any per Sant Pere i alguns caps de setmana durant l’any.
A la colla ens va cridar més l’atenció això de visitar el refugi de la plaça del Mercadal. Jo ja ho havia fet anteriorment, fa uns quants anys, potser 10, durant unes festes de Sant Pere, es va obrir i es podia visitar.
Vam decidir posar-nos a la cua al voltant de quarts de nou del vespre.
I mentre esperàvem el nostre torn vam descobrir que hi ha gent que no té educació.
Si veus que hi ha una filera de persones fent cua, per que dimonis et vols colar?
I el més fotut del tema: si t’estàs colant, per que dimonis vols portar la raó de totes totes
Us explico: dissimulada o descaradament, tres individus es van plantar al nostre costat mentre fèiem cua i la filera era molt i molt llarga. Nosaltres estàvem dels primers, ja que a quarts de vuit ja hi érem al Mercadal fent un gelat. I ells, amb tot el rostre del món es van posar al nostre costat enlloc de anar al final de la cua.
Quan finalment a quarts d’onze van començar a repartir els tiquets, aquells tres individus volien passar davant nostre i de la gent que teníem al davant; això no ho van permetre ni els primers de tot ni nosaltres.
I lo fotut del tema es que volien portar la raó.
Crits, amenaces, xuleria i despotisme, manca d’educació i mentides.

A més, per acabar d’arrodonir-ho, uns senyors volien aconseguir el tiquet sense fer cua, dirigint-se directament a la taula i no anant al final de la llarga cua. I un membre de l’organització els hi volia donar.
Però això que dimonis és? Jo fent cua des de quarts de nou, dues hores dret i lesionat de la clavícula, i un que arriba i ja li volien donar el tiquet? No amics, no.

Com ja sabeu, els nens han tornat a l’escola.
Crec que molts adults també haurien de tornar a l’escola per aprendre una mica d’educació, civisme i respecte.

Ah, per cert, la visita molt enriquidora; sobretot vull felicitar al grup de teatre que van recrear els moments d’angoixa d’un bombardeig dels feixistes a la nostra ciutat. Felicitats a les tres actrius.

Visca Reus i visca el respecte.

TRANSPARÈNCIA ESTIUENCA

Estic mig de vacances i llegeixo que l’Ajuntament de Reus suspèn en transparència.
Juntament amb els de Tarragona i Cornellà son els menys transparents de Catalunya.
Això és fruit d’un estudi de la Transparency International España Agency.

Falta poc per comparar-nos amb Marbella.

Glop al gin tònic i continuo de mig vacances.

Visca Reus i visca la seva transparència.

ADEU FIRA

Avui s’ha posat punt i final a trenta anys del Palau Firal de Reus.
Va ser inaugurat pel president Tarradellas l’any 1978 i va ser ampliat al 1999, amb aquell fantàstic preu de 1000 milions de pessetes, molt més dels que esperaven pagar.
Ai, i on estan aquells 100 milions de pessetes perduts per indefinicions? Que bonica paraula: indefinicions.
Avui l’empresa Derribos Arpes ha començat a enderrocar la fira.
Quin munt de coses que he viscut a la fira.
Parcs infantils de Nadal, quan el parc infantil era de veritat i no el que és ara. I també la meva època de monitor del parc per guanyar-me quatre duros.
També balls de Carnaval, quan Carnaval era Carnaval i no el que és ara. Sopars amb la gent que s’estima el Carnaval i grans balls de mascarots.

O aquells balls d’orquestra que anava amb els amics del institut, i aquells petons a les escales de la fira amb les noies de la classe (l’Anton encara flipa amb els pits de la Trini al lavabo de la fira, jajaja).
Ara donarà pas a un centre comercial i d’oci que segons el nostre batlle és estrictament imprescindible.
Jo que sempre creia que el centre de Reus i els seus botiguers són el millor centre comercial de la província, i resulta que necessitem un, que és estrictament imprescindible.

Si té el mateix èxit que el centre del Palol, molta gent es preguntarà per algunes indefinicions.

Avui no vull parlar de la nova fira “provisional” ni de quant ens costarà ni tampoc sobre la nova fira i lo lluny que estarà.

Adéu fira. Ha estat bonic.
Visca Reus i visca el palau firal.

POLÈMICA SERVIDA

Sóc fill d’extremenys.
I conec Extremadura. L’he visitat en moltes ocasions.
Cada any, amb el Renault 5 del meu pare fèiem hores i hores de carretera en direcció al “pueblo”.
I allà, durant l'estiu, m’ho passava teta jugant amb els cosins i els amics.

I també he aguantat els típics i tòpics que em dedicaven els extremenys i també gent d’altres comunitats: “Catalán, catalunfo, polaco, agarrado, rata, pesetero, culé, marqués, señorito, ricachón”. Estaria hores.
M’ho prenia amb filosofia i bon humor, que havia de fer.
Jo els hi tornava, també.
I alguna que d’altra baralleta hi ha hagut. Coses de canalla.

Tots coneixem la realitat.

I ara amb la publicació de les balances fiscals, encara més.
I alguns haurien de callar i acotxar el cap.

Però el que ha fet el senyor Lluís Suñé, ha estat cagar-la de ple.
Senyor Suñé, home. Això no es fa.

Jo que volia baixar a Extremadura, amb les balances fiscals sota el braç i riure una estona. I de pas demanar que em paguin una ronda, que em deuen moltes.
Però ara, després de la cagada del Suñé, no m’atreveixo a baixar al “pueblo”, no sigui que em fotin una pedrada.

Senyor Suñé, li convidaria a coneixer Extremadura, però ara... mal moment.

Visca Reus i visca el “pueblo”.

TOTS A LA FIRA DE SANT JAUME!

Arriba la fira de Sant Jaume, una de les més tradicionals de tot Catalunya.

I dins la fira de Sant Jaume, hi ha la fira del Cavall, que enguany arriba a la seva tretzena edició.

La fira del Cavall és una fira que no em crida molt l’atenció. Però com la majoria dels reusencs, sempre acabem fent un tomb.
Vés, no he de comprar res relacionat amb el món del cavall.
Ni cavalls, ni ponies, ni eugues, ni cap estri relacionat amb el món equí.
He sentit veus que diuen que aquesta fira la fan la gent de peles per a que les seves filles llueixin lo bé que munten a cavall. Home, no fotem.
O potser si?.

A mi aquests animals em fan respecte i no els toco.
Ara, hi ha gent que els toca, els petoneja, i els fica nerviosos.
Enguany han inclòs un espectacle nocturn amb un genet de prestigi, el francès Vincent Liberator, que té nom de pel.lícula americana.

A la fira de Sant Jaume sempre he xalat, amb els cotxes i motos antigues, amb les atraccions per la canalla, amb el venedor de ganivets i tuppers, amb les paradetes, amb la xurreria.
I sempre és genial acabar en un dels xiringuitos de la fira fotent-se unes patates braves i unes cerveses.

Ara la fira canvia d’ubicació. Enguany aniran al parc de la festa. Gràcies a Déu que no els han enviat al Pallol, ja que últimament tot va a parar allà.

I també, dins la fira de Sant Jaume, es celebra la tradicional cursa dels portadors de sacs d’avellanes. Enguany els faran córrer al voltant del parc dels Capellans. Atenció, que vagin amb compte, no sigui que per aquella zona els hi fotin els sacs, la saca i la bossa amb els diners, ja que a certes hores de la nit més val no tombar per aquells paratges.

Ens veurem a la fira.

Visca Reus i visca la fira de Sant Jaume.

SÓC DEL CARRILET

Sóc de barri, sóc del Carrilet.
Allà he viscut la meva infantesa i la meva adolescència.
He vist la transformació del meu barri, com ha anat creixent i ha evolucionat. Poc, gairebé gens.

Hi ha hagut petits canvis, però no tots els necessaris.
Recordo quan encara podies jugar al carrer, al descampat de Pere el Cerimoniós amb Rocamora, on ara hi ha un bloc d’edificis.
Com saltàvem amb les bicis i la mare sortia a la terrassa i et cridava a berenar.
He fet molts bons amics que encara conservo del barri.
No hi viuen, però tots tornem molt sovint.

El meu barri ha estat un barri difícil: drogues, baralles, mala gent, brutícia... recordo on abans hi havia l’estació del Carrilet en runes.
Allà vaig patir el meu primer atracament. Era un cúmul de brutícia i de drogaaddicció.
No ha estat l’últim atracament al barri: també em van atracar al carrer Eduard Toda, on hi havia el bar Coimbra, mític local de consum i tràfic de drogues. Amb una xeringa a la mà em van robar 500 pessetes.
També em van robar una bicicleta al carrer Rocamora, un rellotge i diners a la ronda Subirats, etc. Un barri difícil.
Tot i que hi vivia a l’avinguda Pere el Cerimoniós, alguns no ho consideraven del Carrilet. Els hi feia com a vergonya. A mi, mai.

És el meu barri i quan algú parla malament del Carrilet, la sang em bull.
Les millors festes de barri, sense dubte, les del Carrilet. Però les de abans. Ara és un invent electoralista. Totes les festes de barri ho son.

Quan llegeixo a la premsa que al Carrilet han decomissat droga, una xarxa terrorista o una ret de prostitució em sap greu.

Mai parlen de les coses bones que es fan al barri.
És el meu barri, encara que no hi visqui.
Sempre ho serà. I me l’estimo molt.
Jo sóc del Carrilet. I què?

Visca Reus i visca el barri del Carrilet.

Foto: Josep Mª Galindo

THE RETURN OF THE TORRETES

Quan tothom pensàvem que havien desaparegut, quan tothom ja les fèiem oblidades al passeig de Misericòrdia, han tornat.

Son: Les torretes del Mercadal.

I han tornat tunejades, com els cotxes dels marrecs.
Ara els hi ha afegit uns trossos de fusta i serveixen com a bancs. I son còmodes, xiquets. Ahir els vaig testar.

De moment són tres, però temps al temps, ja que a algú de l’Ajuntament se li ha ficat al cap que tornin les torretes.

Reusencs, unim-nos en la lluita per lliurar-nos de una vegada per totes de les torretes del Mercadal.
No volem torretes al Mercadal. Volem un Mercadal lliure.

Visca Reus i visca la plaça del Mercadal sense torretes.

SOBRETOT, SEGURETAT

Aquesta és la curiosa forma d’impedir que els seguidors més radicals de la “roja” tinguessin accés a l’estàtua del general Prim i pugessin.
Curiós, si senyor.
Quines tanques de seguretat més altes, no trobeu?

Visca Reus i visca les seves mesures de seguretat.

DE FESTA VII - SANT MANOLO GARCIA

Feia tres anys que no ens visitava.
I la seva actuació d’ahir era molt esperada pels seus nombrosos fans, entre els quals m’hi conto.
Ostres, només de pensar en els seus concerts amb “El Último de la Fila” a Reus, quan es llençava al públic, o quan venien i el disc no s’havia estrenat i estava el pavelló ple, o en la seva carrera en solitari, sempre amb un públic fidel i entregat, els records m’omplien.

Estic parlant de Manolo Garcia. Des d’ahir San Manolo Garcia de Reus.

Amb un muntatge d’estrella, quin escenari, amb uns tocs del Tibet amb les banderoles de colors vius, els petits detalls del escenari, penjolls, cintes de colors, teles, llums i amb la pantalla gegant.
Pantalla on minuts abans del concert es va passar la final de l’Eurocopa, ostres fins i tot allà.

Va sortir en Manolo i va agrair la paciència als que no els agrada el futbol i amb una guitarra penjada al coll va començar un concert memorable.
Va repassar el seu nou treball “Saldremos a la lluvia”, però no es va oblidar dels seus èxits en solitari o amb l’Ultimo.
Enllaçant una cançó amb una altra, amb comentaris molt ecologistes i en defensa de la natura.

Si senyor, aquest és el nostre Manolito.
Moment màgic de la nit: amb “A San Fernando...” va baixar de l’escenari i es va passejar pel mig del públic.
Cony, va passar pel meu costat, però els guardes de seguretat (uns armaris empotrats) van fer impossible l’acostar-se al Manolo.

I al final, després de gairebé dues hores i mitja (a mi se’m va fer curt) la ranxera per acomiadar.

Qui ha dit que està gran?.

Gràcies Manolo, torna aviat.

Visca Reus i visca sant Manolo Garcia.

DE FESTA VI - SANT PERE

Com deia la cançó dels Mecano, ahir no em podia aixecar del llit.
I mira que els 29 trons de les matinades, que van esclatar puntuals a les nou del matí, em van despertar, però això d’aixecar-se, dutxar-se, esmorzar i anar al Mercadal, finalment vaig desistir.
A més, teníem coses a fer a casa, ja sabeu, quan es fa festa aprofites per fer i desfer a casa.
Vaig veure la retransmissió de Canal Reus TV, amb la meva gran amiga Montse Dolcet. Un petó, rubia.
I mentre els elements festius anaven trepitjant la plaça, va arribar el moment del ensurt del matí.
El geganter que portava l’Indi va recolzar malament el peu i va anar al terra. Van ser uns segons d’angoixa, ja que el noi no es movia, i clar, el gegant Indi és el més pesat de tots. Però al final tot va quedar en un ensurt i vinga, que continuï la festa.
Després de una bona migdiada, cap a la plaça, que hi falta gent.
Un bon lloc i a gaudir per darrera vegada.
La plaça estava més buida que de costum i tot per un motiu: la final de l’Eurocopa de futbol. Millor. Podrem gaudir de més a prop.
I fer més fotos, no solament a les bèsties del seguici, sinó als músics que també es mereixen un lloc d’honor. I als petits detalls de la festa.
I que voleu que us digui: em van entrar ganes de tornar a formar part de un seguici festiu. Ho vaig deixar fa anys per donar pas a noves generacions, però cony, si estan els mateixos de sempre i, incomprensiblement, els amics i amiguets que no tenen ni punyetera idea del significat del element festiu que porten. A que si?. Només pensen en alcohol gratuït i en sortir a la tele ben guapo amb la tovallola suada.
Ja vaig dir en un altre post que em faig gran, però viure la festa com part d’ella i no com espectador és diferent.

I finalment, la darrera tronada. Intensa, emocionant, emotiva.
Fins l’any vinent tronada, Diables, Víbria, Drac, Basilisc, Lleó, Nanos, Mulassa, Gegants, Carrasclet, Moixiganga, Galeres, Cavallets, Cercolets, Prims, Valencians, Bastoners, Mossèn de Vic, Gitanes, Xiquets, Àliga i Sant Pere.

Queda un any per Sant Pere 2009.

Visca Reus i la seva festa Major.

DE FESTA V - COMPLETES I REVETLLA

Ja ho he dit moltes ocasions: cada vegada hi ha més gent, més grups i la plaça continua sent la mateixa.
Però per mi, Sant Pere al Mercadal, lo millor.
Veure la plaça on no hi cap una ànima, apretat, amb gent i la seva suor al costat, gent de fora, gent d’aquí, gent d’aquí però com si fossin de fora (Déu meu, ahir tenia una noia al meu costat que deia “gigantes, cabezudos, el pollo, los castilleros" i presumia de ser reusenca), fa ciutat.

Les cameres de fotos no paraven ahir amb els seus flaixos, els nervis de la llarga espera (cada vegada més llarga, ja que com he dit, són molts elements festius), la música que sona amb cada grup (cada vegada més pasodobles i música de orquestra valenciana).

El pas de les autoritats (que maco que anava ahir l’Ariel i que grasonet que està el batlle).
I per fi, la tronada. Gairebé tres hores després de que comencés l’anada a completes del seguici festiu, Déu meu, tres hores passant calor allà.
El que més em fot es quan marxa la gent a tota pressa de la plaça perquè els hi fa por la tronada i t’obliguen a tirar enrera. Fa ràbia.
I el moment màgic, quan s’apaguen les llums de la plaça i esclata la tronada. Això ens ha d’omplir, cony.
L’olor a pólvora, el fum, el típic xiulet a les oïdes ensordides, la canalla plorant, els xiscles d’alegria. Visca Sant Pere!.

Després de l’exhibició pirotècnica, a sopar. Ahir tocava Xino.
I al mig del sopar, es va evidenciar el nostre cansanci, ja que portem molta festa a les esquenes i els badalls i els mals van aparèixer. Que si el genoll, que si l'esquena...
No obstant, vam pujar amb les motos al ball de revetlla. Que bo que es aparcar al davant de la porta, osti.

Ara bé, si els grups no acompanyen, malament companys.
Els Strombers van venir a presentar el seu disc. Punt i final. Molt dolents, totes les cançons sonaven igual, una revetlla de festa major no es el seu lloc natural.
I el canvi d’orquestra es va fer llarg i van acabar d’espatllar la nit.

Vam marxar a la plaça de la Llibertat i l’orquestra Musicalia era també fluixa. Noi, no vam tenir sort.
I com ja he dit, el cansanci era evident, vam decidir plegar d’hora, tot i que eren les tres de la matinada i anar a fer nones.

Avui toca plaça un altre cop i Manolo Garcia.
Ja us ho explicaré.

Visca Reus i visca Sant Pere.

DE FESTA IV - DIABLOS I DIETA

Aquests dies de festa major son propicis per trobar-te amb amics. Ahir venint de veure el seguici petit, ens vam trobar amb la Sara i en Pere, gran blocaire i prohom reusenc.
Vam xerrar dels blocs, d’assumptes “gegants”, de motos, de la Conchita, de coneguts i de la festa. Va ser una estona molt agradable.
I com no, de “Los Diablos”.

-Aniràs al concert?
-Oi i tant!

La següent parada era trobar un lloc per sopar. Vam decidir la colla d’anar al Viena. És curiós la quantitat de gent que espera trobar taula a la terrassa del Viena. Hi ha bufetades per aconseguir una cadira.
Després d’esperar gairebé mitja hora vam aconseguir una taula i dues cadires.
Era una taula per dos i nosaltres érem sis a sopar. Apretadets i després de molta estona buscant cadires i pressionant psíquicament als que ja havien sopat per a que marxessin, vam gaudir dels típics entrepans del establiment reusenc de la plaça del Prim.

Més tard vam pujar a veure “Los Diablos”. En una plaça de la Llibertat amb molt de públic, el grup del Hospitalet van cantar i versionar velles cançons dels 60 i 70 per deliri dels seus fans, ja crescudets.

En un moment, els meus ulls van marxar cap a una taula, d’on s’aixecava una persona amb un cigar a la boca i convidava a la seva parella a ballar i es van perdre enmig de la gent.
És ell? Em vaig preguntar a mi mateix.
Al finalitzar el concert, que es va fer curt per a molts, vaig tornar a veure a la persona en qüestió.

Era ell. El nostre batlle.
Xerrant animosament amb un grup de reusencs coneguts, el vaig veure.
Des d’aquest humil bloc el vull donar un consell: mengi verdura, senyor alcalde. Deixi de banda els greixos, els dolços i mengi verdura i fruita.
Ha engreixat molt i em preocupa el seu sobrepes. Molt.
Ja sabem que la fruita i la verdura estan pels núvols i els consumidors habituals ens em de rascar la butxaca.
Però amb el seu sou, no crec que pateixi en omplir un cistell de pomes i peres i un altre d’enciam i pastanagues. És un consell d'aquest reusenc.

Per arrodonir la nit, un batut de iogurt de 4 euros amb seixanta cèntims al Tiramisú. Com està la vida, verge santa.

Visca Reus i visca la dieta mediterrània.

DE FESTA III - AITOR I CONCHITA

L’Aitor és el fill dels meus amics Toni i Elena.
Ahir vam quedar amb la seva mare i el petit, per donar un tomb per Reus i prendre alguna cosa en una terrassa.
Vam acostar-nos al Ajuntament, per veure un altre cop els gegants.
I el nen va començar a cridar davant dels gegants reusencs, sobretot davant del Carrasclet.
Xiquets, que voleu que us digui, em va emocionar
Potser li cridaven l’atenció els colors, l’alçada, o el que sigui.
Però veure al petit Aitor cridant d’alegria davant del bandoler Carrasclet, em va emocionar.
I veure tot el hall del ajuntament ple de canalla jugant entre els gegants, la Mulassa i l’Àliga, em va posar els pels de punta.

Al enfilar carrer Llovera ens vam trobar amb la cercavila del Canó de les festes.
La meva companya va voler girar cua, ja sabeu, perquè pensava que com el nen és petit potser li fan por els trons.
La seva mare, l’Elena, no ho tenia clar. No sabia com reaccionaria el petit.
Jo vaig dir:

-L’has de posar al davant a la tronada!.

Potser es massa petit, però l’any vinent el ficaré davant la tronada a veure com reacciona.

Home, a primera filera, no. Però a la plaça si que ho faré.
S’ha d’acostumar a la canalla a la pólvora reusenca.

Per cert, els que em buscaven ahir al concert de Conchita, he de dir que trobo a aquesta noia la païa més avorrida del món.
La cantant més ensopida i ensucrada del panorama actual, que Déu meu, quin panorama.
No vaig anar. Les meves orelles estan molt ben acostumades. No vull prostituir-les.
Però crec que va agradar molt el concert, ja que la gent va agafar els cotxes i va començar a fer sonar els clàxons i botzines fins altes hores de la matinada.
I també van llençar molts petards i la gent sortia al balcó cridant d’alegria.
Enhorabona al Ajuntament i a la cadena SER, perquè portar a Conchita, per mi una merda, però per molts els va engrescar de valent. I cridaven “España, España”. Ves quina cosa.

Visca Reus i visca els seus trons.

DE FESTA II - TRONADA I GAUDI CENTRE

És curiós, però anys enrera no hi havia tanta gent a la primera tronada de festa major.
No sé perquè, potser marxava la gent, no era tan publicitada, però ahir la plaça del Mercadal feia goig. Gent, molta gent ansiosa per veure de ben a prop l’esclat de la festa major.
El pregó, suposo que va ser el típic: els records de Reus i de la infantesa del encarregat de llegir-lo enguany, l’Excm. i Mgfc. Sr. Francesc Xavier Grau Vidal, rector de la Universitat Rovira i Virgili.
Resumint, un rotllo segur. Tant excel·lent i magnífic, xiquet, que al final tothom acaba parlant del mateix.
“-Recordo quan era petit i la meva mare em portava a veure la tronada, els gegants i la mulassa...bla, bla, bla”.
I ho dic, perquè es va allargar. La gent a la plaça va començar a xiular i a demanar la tronada. Passats tres quarts de nou van sortir els ministrers de Vilanova. Algun cervell de l’ajuntament no va comprovar la megafonia i van començar a tocar sense sonoritat en tota la plaça. Al finalitzar la cançó, algun cervell del ajuntament es va adonar que el micròfon estava en posició OFF i el va engegar. Coses que passen.

I per fi, la tronada. La primera, que no vol dir la millor, ja que jo la vaig trobar fluixa. Emocionant, perquè feia un any i a mi m’encanta la tronada, però fluixa en pólvora.
Tot seguit la gent va començar a marxar. Alguns a casa, altres a buscar una terrassa on seure, altres un lloc on sopar, altres a fer la renovada ruta del Masclet.

Ja m'explicareu que vau fer vosaltres. Jo tenia un compromís.

Avui he assistit a les jornades de portes obertes del Gaudí Centre. Era la meva primera visita.

No m’atrau massa aquest invent del Gaudí centre, o capsa Gaudí o com vulguin dir-li.
I pel que havia sentit, no acabava de fer el pes. Tothom deia:
-“El millor, l’audiovisual del principi. La resta, fluixet”
És difícil fer un centre dedicat a un arquitecte reusenc quan tota la seva obra es fora de Reus. És una llàstima, però és així.
El centre m’ha agradat, tampoc cal llençar campanes al vol, però no està malament;

sobretot m'ha agradat el fet que puguis tocar, jugar, interactuar amb la genialitat del mestre reusenc.

I ara, més que mai, podem dir reusenc, ja que el sr. Gaudí va afirmar que la seva ciutat natal era Reus.

I aquesta nit, els Costo Rico.

Visca Reus i visca l’Antoni Gaudí.

DE FESTA I - THE PINKER TONES

Aquesta setmana de festa major he demanat festa a la feina.
Així podré viure més intensament la festa gran de la meva vil·la.

Ahir vaig tastar la cercavila del Carrasclet.
El gegant bandoler de la ciutat anava pels carrers cèntrics amb el seu acompanyament musical i amb un gran seguici de nens i nenes.
Tots sabem l’encant que tenen els gegants i ara que la canalla està de vacances, cal aprofitar qualsevol excusa per cansar-los el més aviat possible.

Tot seguit vaig assistir al lliurament de la flama del Canigó als pobles i ciutats del voltant.
És una festa molt bonica i significativa veure com es lliura el foc sagrat que ha de cremar a les fogueres de diverses poblacions.
Una cosa a tenir en compte per properes ocasions: que vinguis a buscar la flama del Canigó no vol dir que et saltis totes les normes de circulació existents, ja que gairebé un cotxe em va arrotllar.
Si la guàrdia urbana et dona preferència, endavant. Ara bé, si no hi ha cap agent, has de respectar els Stops.

Finalment, després del sopar de revetlla ens vam acostar a Barraques.
L’emplaçament no acaba de fer-me el pes, que voleu que us digui.
Falta herba. Si, allò de trepitjar herba al Mas Iglesias, tenia el seu què.
L’emplaçament del Roquís, no està malament, però ens em d’acostumar. Bé, els principis de Barraques es feien a la zona on ara hi ha les piscines municipals, o sigui que tot torna als orígens.

Gertudris molt correctes. Molt bé el grupet rumbero i el seu bon rotllo.

Després els diables. Fluixos, com sempre. Carrinclons, com sempre. Necessiten una milloria urgent o estan comdemnats.

I els Pinker Tones. A mi m’ encanta el duet barceloní.
Em fascinen els sons i l’energia de Manso i Fúria, acompanyats del músic Niño. Però Barraques no era el seu lloc.
Estaven perduts i el públic no era l’adient.
Com molt bé va definir la meva amiga Anna: “son un grup de pastilla en un festival de porro”.
Al Sonar van arrasar. Al Japó i als Estats Units els adoren. A Barraques, mira, qui son aquests? es preguntaven molts jovenets amb un calimotxo a la mà.
Trobo que en una edició del Perejil...seria el seu lloc.

Dels Frank O'Lee Sons, de poc m'enrecordo. Era tard i havien moltes barraques a visitar.
Algú va ficar alcohol als meus refrescos. Mala gent a Reus, mala gent.
Continuaré amb la festa.

Visca Reus i visca The Pinker Tones.

GUERNICA EN 3D

No seria brutal una expo del Guernica a Reus?

Visca Reus i visca Picasso.

CUSTO ENS HA COSTAT 6000 €

Fa molts anys, però molts, vaig comprar la meva primera i única samarreta de Custo.
Era a la meva època del institut, cap allà el 90-91-92, i va ser al Hèrcules 19, botiga mítica de roba a la plaça del mateix nom.
La samarreta tenia un dibuix de un Cadillac de color rosa i ficava Custo en unes lletres blaves. Em va costar unes 3500 peles.
Fa molts anys d’això i encara recordo aquella samarreta i les bromes que vaig aguantar al Salvador Vilaseca:

-Custo? No serà “costo”, jajajaja - reien els meus amics.
La resta de la historia sobre la marca barcelonina ja la sabeu: petites col·leccions, un noi anomenat Jordi Labanda va començar a dibuixar per Custo, que amb els dibuixos del artista va viure la seva millor època, després unes samarretes de Custo sortien en una pel·lícula de Julia Roberts, algunes actrius van començar a lluir roba del dissenyador, desfilades internacionals amb estrelles, fama, prestigi, etc.
Això va fer pujar el ja car catxé de la marca fins a preus desorbitats.
Et poden demanar 100 euros per una trista samarreta, i a més a més lletja, ja que Custo va perdre l’encant quan va marxar Labanda.

I arriba el moment de presentar el cartell de la festa major de Reus i oh!

Quina sorpresa! L’ha fet Custo.
Bé, això diuen, ja que ho dubto. Segurament el senyor Custodio Dalmau li va donar aquesta feina a un dels seus dissenyadors, ja que ell tindria coses a fer.

A veure, anem a pams.
Aquest matí he xerrat amb quatre joves dissenyadors i em analitzat el cartellet en qüestió.
A mi, el cartell no m’agrada. Ells ho han trobat mitjanament correcte.
Els dissenyadors deien que era clarament un Custo, amb els colors estridents, el rotllo psicodelic, la noia típica de la marca barcelonina, etc.
Ara bé, coincidien en que la tipografia de les lletres deixa molt a desitjar, ja que sembla fet amb el Word Art del programa Microsoft Word.
Podrien haver escollit una lletra més moderna i no tan simple.
L’informàtica ha evolucionat i les tipografies també. Apple també existeix.
Tots han coincidit en que la signatura del artista es més gran que el logo del Ajuntament de Reus, i això ells no ho fan.
Han volgut mostrar que és un Custo Barcelona, marca registrada.
Els dissenyadors gràfics han d’amagar d’alguna manera el seu nom, o el de l’empresa i donar importància a qui paga el cartell, en aquest cas, l’ajuntament de Reus.
Però aquí la cosa és diferent: si es un Custo, que es noti.
I els joves amb qui he parlat aquest matí s’han ficat les mans al cap quan els he dit que la broma ha costat 6.000 euros. Sis mil euros, senyors!.
Han rigut perquè amb el prestigiós dissenyador barceloní segur que no han regatejat ni un euro. Si Custo demana sis mil, a pagar i a callar.
Ara bé, si en Quique o en Dani demanen 1.000, a regatejar fins aconseguir el cartell per 600 o menys.
Montse, una de les dissenyadores, deia que ja s’encarregaran de recuperar els diners venent samarretes de la festa major amb el disseny de Custo. No sempre es pot tenir una samarreta de Custo per 15 euros, deia.
Però crec que no serà així, ja que estic segur que no es faran samarretes amb el cartell d’enguany. D’això ja s’hauran encarregat Custodio i el seu equip d’advocats i consellers. Si no, ja veureu.

En fi, companys, pensem en això. Estic d’acord que Reus entri en la modernitat amb el cartell de la festa major, però, tant car val la pena?
I l’altra pregunta és: no hi ha bons dissenyadors a Reus que haurien fet una feina millor per molts menys diners i no calia marxar a Barcelona?

Pensem, pensem.

Visca Reus i visca els seus dissenyadors gràfics.

TXEC, QUE EM FAIG GRAN

Fa uns dies vaig quedar amb un amic per retornar-li uns CDs que m’havia deixat. Soc d’aquelles persones que lo meu, és meu, i lo dels altres, dels altres.
Vaig arribar al lloc de trobada amb uns minuts d’antelació.

Al fer els meus càlculs, pensant en el trànsit reusenc, llocs per estacionar, els nous autobusos i les ambulàncies de darrera hora, al final vaig agafar la Vespa i arribar amb temps.
Al demanar un tallat i seure en una taula, la vaig veure.

Parlo d’Àngels, una ex, bé, una amiga que mai havia estat ex perquè no vam sortir mai com parella, sinó que manteníem una relació peculiar: trucada de telèfon i a passar una bona estona.
Feia anys que no la veia, molts anys, i no sabia com reaccionaria.
Al veure’m, em va saludar efusivament amb dos petons, i ja sabeu, les típiques preguntes: com estàs, que fas, a que et dediques, no has canviat gens, m’han dit que estàs emparellat, tens canalla o no, fa un munt de temps que no veig als companys del institut, continues sent igual de pallasso, en fi, típic.
I llavors van venir els “t’enrecordes”. Que bé ens ho vam passar allà, quins farts de riure en aquell bar, com vam sortir d’aquell lloc, quin mal rotllo en aquella discoteca.
Va arribar el meu amic i ens vam acomiadar amb la sempre bonica excusa de ja quedarem, et faré un truc per fer un cafè, etc. que mai es complirà. I va marxar amb la seva acompanyant.

Al seure, el meu amic em va veure preocupat i al preguntar-m’ho li vaig dir:

-Txec, que em faig gran.

Gairebé tots els llocs que Àngels i jo vam recordar en aquells minuts estan tancats o han canviat molt.
El “Chamonix” ara convertit en una oficina de Caixa Catalunya. Vam parlar dels tequiles que ens fotiem.
El "Da-da": qui s’enrecorda d’aquell bar-pub mític de l’avinguda Sant Jordi?.
El “Mama ya lo sabe”, osti, quins divendres i quines birres.
El pub “Sunyer” que quan enganxaves un sofà no el deixaves per res del món. Fa temps que està tancat.
El “Drums” i més tard “Glops”, que ara és un magatzem d’un taller o el “Tot Reus” , el bar “La Pera”, ara reconvertit en forn de pa i pastisseria.
Els petons i magrejos que ens fotiem al “Samoa”, al “Eros”, al “Lions”, en la foscor i amb mirades furtives de curiosos i voyeurs.
O el “Màtic” punt de partida de moltes farres.

Al meu amic, uns anys més jove que un servidor, tot això li sonava a xinès. I a uns joves que hi havia a la taula del costat comentaven en veu fluixa que de quins llocs parlava.

Si a vosaltres, amics lectors, us sonen o heu estat en aquests llocs de perdició i pecat, penseu com jo he fet:

-Txec, que em faig gran.

Per cert, està molt guapa.

Visca Reus i els seus llocs mítics.

LA SOLITUD DELS GEGANTS

M’agraden molt els gegants de Reus.
Ves per on, els hi tinc un carinyo especial. Digue’m tonto, però els sento molt meus.
I diumenge, ja que dijous la feina m’ho va impedir, vaig anar a veure els gegants a la processó de Corpus.
Bé, processó no hi va haver per culpa de la pluja.
I al veure als gegants i la Mulassa dins l’Ajuntament, que no sabien si sortir, vaig preguntar al meu amic i gran músic Dani Carbonell si sortirien a fer una balladeta.

- Ho faran pels nens –ja que a aquella hora alguns pares amb la canalla van decidir acostar-se fins al Mercadal a veure la Mulassa i els gegants – però processó no hi haurà, ja que ni els mossens sortiran de l’església.

Oh, pobrets vicaris, rectors, mossens i prior. No sigui cas de que es mullin les sotanes!.
Cony, si van sota tàlem.
I els únics valents, la colla gegantera. Allà no hi van aparèixer ni els nanos ni l’Àliga.

I gegants i Mulassa van fer la seva tasca: alegrar als més petits i als més grans, que dimonis.

Ara bé, tot té un punt negatiu.
I el punt negatiu és sobre la conversa que va fer el meu bon amic i reusenc de pro, en Pere Rius al programa “De bon matí”.
Va denunciar el lamentable estat en el que estan els gegants centenaris al museu de la plaça de la Llibertat.
Al sentir al Pere, un fred intens va recórrer el meu cos.

Els gegants estan abandonats i s’estan morint a poc a poc.

Qui és o son els culpables?
Qui té aquesta manca de sensibilitat envers a un dels elements festius més estimats del nostre municipi?. A qui cal fer-li una estirada d’orelles?.
No ens podem aturar davant una cosa tant greu com és la mort anunciada dels nostres estimats gegants.
A qui cal anar a demanar explicacions?. Quin pot ser el primer pas per salvar als Vitxets, els Moros i els Indis originals?.

Tots sabem que el primer tinent d’alcalde pertany a la colla gegantera.
Potser és la porta a la que trucar?
Cal actuar ràpid. No val badar.

Salvem els gegants. Comando Vitxeta en acció.

Senyor Ortiz, si us plau, no deixi morir als gegants. Reusencs, cridem ben fort

Visca Reus i visca els gegants!.

REUS AL YOUTUBE

Avui com m’avorria he entrat al Youtube.

Aquest invent meravellós que es el Youtube et dona l’oportunitat de veure vídeos que penja la gent...bé, que dimonis, ja sabeu com funciona.
I he escrit Reus al cercador.

El primer vídeo que surt és el videoclip dels Whiskyn’s.
Oh, que bonic, veure al bo d’en Joan Masdéu acompanyat dels seus socis en aquest vídeo. M’agrada el final, amb aquell toc dels Monty Python, quan els aixafa un peu gegant.
Sincerament esperava un vídeo del patronat de turisme de Reus, mostrant la ciutat i els seus costums, o un vídeo del carissim Gaudi Centre, però no ha estat així.
També el Youtube et dona l’opció “Prova també”.
A Reus l’opció és "Whiskyn’s".

M’he engrescat i volia veure altres vídeos d' altres ciutats, i he posat al cercador la paraula Tarragona.
Quina és la meva sorpresa que el primer vídeo representatiu de Tarragona es un vídeo que et mostra el Mazinger Z de l’ urbanització Mas del Plata, al Pla de Santa Maria.
I jo que esperava veure alguna cosa de Santa Tecla, les muralles o romans mig despullats i el que em trobo és a un dels herois de la meva infantesa.
Curiosa l’opció de “Prova també”: et dona l’opció “gitanos”
Increïble però cert.

Al escriure Salou ja m’imaginava el que trobaria, després de les primeres experiències.
Esperava un vídeo de uns anglesos cridant borratxos pels carrers de la capital de la costa daurada, amb litres de cervesa i perseguint a noies.
El primer vídeo que respon a Salou és unes vacances d’unes noies holandeses, però molt més suau del que jo esperava.

Amb Cambrils, el primer, un vídeo del Patronat de turisme. Aquests si que fan la feina bé.

No vull continuar, però us animo a que fiqueu noms de pobles i veure quina sorpresa us espera.

No, amb Porrera no surt cap noia fumada.
Ni amb Guarroman surt un home sense rentar-se.

Visca Reus i visca el Youtube.

FUMEU, FUMEU

L’Ajuntament de Reus ha canviat. I molt.
Amb l’entrada del regidor juantxi, m’interessa cada cop més la política.
Ara, l’Ajuntament ha editat una sèrie de consells pel consum de porros, ja que venen festes i sabeu que el consum es multiplica.
Qui no ha sentit aquella flaire a Barraques? O a qui no li ve al cap cançons de Bob Marley a la ruta del Masclet?

Aquests són alguns dels meravellosos consells que donen des del nostre estimat Ajuntament per gaudir d’ un bon consum.

1- “Porteu a la butxaca només petites quantitats de petards”. Molt bé, si senyor, per si et para la urbana dir que es de consum propi.
2- “Els petards no son armes d’atac: no els llanceu mai contra ningú”. Home, tothom sap que el porro no es demana, es passa.
3- “Quan el petard és encès, no hi acosteu la cara”. Normalment s’hi acosten els llavis i es xucla.

És un primer pas per una ciutat mes juantxi. El proper pas, ja ho sabeu, treure tots els arbres i zones verdes i plantar marihuana.
L’Ajuntament de Reus està canviant. Poc a poc, però canviant.

Llàstima que els consells siguin per gaudir de una bonica i joiosa revetlla de Sant Joan.

Visca Reus i visca Bob Marley.

TRAPEZI PLE

El Trapezi omple.
Omple tots els espectacles minuts abans de que comencin.
Si no ets amb mitja hora d’antelació, ja no veus res.
Però públic no sempre es sinònim de qualitat.
Enguany ha estat una edició fluixa, pel meu gust, ja que gairebé tots els espectacles que he vist, no arribaven al meu llistó. Potser és molt alt, però no em feien el pes.
Ara, tots plens. Anessis on anessis, tots plens. La meva Vespa ha fet molt recorregut aquests dies, però sempre arribàvem tard. Tot ple.
He fet moltes fotos, però això ho deixo als meus companys blocaires amb més art a l’hora de retratar espectacles.
Aquesta foto demostra el que dic: no hi cabia una ànima. Busca't la vida per intentar veure quelcom. I puja on sigui.

I espero que això serveixi d’estirada d’orelles als organitzadors, ja que han calculat malament. Molt de públic, molt més del previst, poques cadires i grades on seure i gaudir dels espectacles.
I també estirada per a veure si milloren el nivell, que en molts casos ha estat baix.

La vida del circ és dura, no ho dubto. I això no deixa de ser una fira, una mostra. Però ja sabeu que a Reus som molt exigents.

Places plenes i butxaques també.
Els restauradors han fet el seu particular agost. Si no hi ha lloc al espectacle, busquem una terrasseta per fer un refresc.
I allà també havies de fer salts mortals per trobar lloc on prendre un refrigeri o un lloc per sopar.

El Trapezi ha portat vida. Això m’agrada. He vist una ciutat molt viva, i m’ha agradat.
Però tot té també el seu cantó fosc: brutícia al carrer, pudors insuportables, gent en estat lamentable, fent les necessitats al carrer, alcohol, drogues, un assassinat que ha tacat un magnífic cap de setmana, etc.
A la televisió i als diaris no ha sortit la gran afluència de públic al Trapezi. Això no ven.

El que si ha sortit ha estat l’assassinat. I això omple minuts i planes.

Esperem que en la propera edició es miri tot una mica més: facilitats, seguretat i qualitat.


Visca Reus i visca el Trapezi.

SOLIDARIS SI, PERÒ NO TONTOS

Fa uns quants anys, quan encara es podia jugar al carrer, recordo que a una certa hora, totes les mares abandonaven el passeig del Carrilet, el meu passeig de jocs d’infància, i pujaven a casa a omplir d’aigua la banyera i les galledes.
Eren temps de restriccions d’aigua, i Reus ho havia pres com una costum.
La meva mare omplia la banyera de casa durant el temps que durava l’aigua, que si no recordo malament, era d’una hora d’aigua al dia.

I em cridava, amb el seu accent extremeny, si obria l’aixeta o llençava aigua:
-Niño, que no nos regalan el agua, coño.

També em ve a la memòria quan anava a Salou, al apartament d’un familiar, i era impossible beure aigua de l’aixeta, ja que l’aigua de Salou era salada.

Aquestes imatges m’han tornat al cap aquests dies.
Ahir, amb les imatges de l’arribada del vaixell a Barcelona amb aigua dels nostres pous, em venen al cap imatges de “Bienvenido Mr. Marshall”, on tot el poble esperava ansiós l’arribada d’aquell desconegut ciutadà americà.

Doncs ve a ser el mateix: les autoritats barcelonines esperant el Sichem Defender com si del tal Marshall es tractés.
Els enviem, de forma solidaria, 19.000 metres cúbics; tanta aigua que podria omplir una vegada i mitja el Camp Nou.

Els ciutadans de Barcelona s’han posat les piles, això no ho neguem: han reduït el seu consum de forma espectacular, degut a la sequera.
Ara bé, els que sembla que no s’han ficat les piles són, com sempre, els mandataris: justament arribar el vaixell, el conseller Baltasar diu que s’aixequen les prohibicions i que els barcelonins ja poden tornar a regar els seus jardins, a netejar els seus cotxes i a omplir les seves piscines.

Ei, atenció, solidaris si, però no tontos!.
Quan sento aquestes paraules, em bull la sang, companys.
Els enviem aigua als nostres veïns per a que puguin omplir les piscines dels seus xalets i regar els seus jardinets i netejar els seus cotxets?.
No amics, per aquí no passem.
Ja n’hi ha prou de que sempre ens prenguin el pèl, osties.
Immediatament, des del camp de Tarragona s’ha dit que ni una gota més, i Montilla ha dit, excusant la cagada de Baltasar, que s’estudiarà el pla de restriccions.

Solidaris si, però no tontos.

Anys enrera ens vam estrènyer el cinturó perquè no hi havia aigua.
Ara, que se l’estrenyin uns altres.

Solidaris si, però no tontos.
Baltasar, plega.

Visca Reus i les seves restriccions.

ERA GOL, INÚTIL

L’altre dia vaig tenir un somni.

Un somni molt maco, on el Reus Deportiu arribava a la final de la copa d’Europa, ara anomenada Final Four, després de patir contra el Liceo.

Un somni on es trobava al Barça en la final.
Era difícil guanyar als culers, però no impossible.

Ja ho havíem fet anteriorment. Era el moment de guanyar la copa d’Europa després de molts anys de sequera europea. Si, teníem la Cers, però feia molts anys que no ens coronàvem com els millors.
Un Reus lluitador, un Reus amb coratge, capaç de plantar-li cara a la plantilla més cara del món, amb empenta...
Però de sobte vaig despertar del somni, i el malson tenia noms i cognoms: Regio Lamela.

Regio Lamela, era gol, inútil.

Un àrbitre incapaç de xiular un partit tant important com aquell, un àrbitre que fa que ens enrecordem dels seus familiars, dels seus difunts i sobretot de la seva pobre mare i del que diuen és l’ofici més vell de l’historia.

Regio Lamela, era gol, inútil. Era un gol tant gran com la Prioral, tant clar com l’aigua que s’emporten a Barcelona, incompetent.
Tot seguit, ja sabeu. Voltes i més voltes al cap i el Barça que s’aprofita.
En fi, un altre títol perdut.

Ens foten les nuclears, ens foten les petroquímiques, ens foten l’aigua, ens fotran el cementiri nuclear, ens fotran la reserva de gas i ens continuaran fotent.
Ara ens foten la copa d’hoquei i a dos aficionats reusencs els foten la cara com un mapa i els envien al hospital.

Regio Lamela, era gol, inútil.

Visca Reus i visca el Reus Deportiu.

Foto:reus24.com

LA CUA PER EMBOLICAR

No hi crec en el dia de la mare.
És una altra invenció per consumir i regalar coses, però reconec que hi entro en aquest joc cada any.
A la meva mare, com ens succeix a tots, no sabia que regalar-li.

I vaig tirar directament a una cosa que sempre ho aprofiten: una colònia.
I divendres, per estalviar-me presses de última hora, vaig anar a un supermercat anomenat Mercadona al sortir de la feina.

A la secció de perfumeria, vaig trobar una colònia que penso pot agradar a la meva mare. La perfumera, molt simpàtica i eixerida, em diu que si, que es ven molt i que molta gent se l’emporta.
Molt bé. Decidit. Vaig a que m’ho emboliquin.
Davant meu es cola una senyora i demana a la perfumera que li emboliqui una colònia i un pintallavis.
I li diu:

-Nena, que no sigui en paper del Mercadona. Ni tampoc en la vostra bossa.

Em vaig quedar sorprès per les paraules de la dona.
Si no vols que sàpiguen que ho has comprat a Mercadona, doncs compres un paper a banda i t’ho emboliques tu, a casa.
Això li va dir la perfumera.

-Miri, allà té uns rotllos de paper de regal, els compra, si no vol que surti el paper del Mercadona, i s’ho embolica vostè mateixa.
-Ui, nena, és que tu ho fas millor que jo, guapa. No tens un altre paper que no posi Mercadona per enlloc?

I la resposta de la perfumera, és de les millors que he sentit últimament a gent estúpida i prepotent:

-Oi que quan vostè va a la perfumeria Júlia a comprar no li diu a la perfumera que ho emboliqui en un altre paper on no surti el nom del establiment o que li doni una bossa on no posi Júlia?.

Aquella dona va quedar planxada. I es que la perfumera tenia raó.
Ens agrada lluir bosses de botigues cares i del centre.
Conec a gent que passeja bosses buides, pel tomb de ravals , de botigues on venen “primeres marques internacionals”, només per aparentar que tenen diners i que cada setmana compren a cal Joaquim del carrer Llovera.
Ara, quan comprem una colònia en un supermercat, això no volem que es sapigui. Ens fa vergonya, tot i que el producte és el mateix.
La dona va agafar un rotllo de paper per embolicar i es va ficar a la cua de caixes sense dir res.
Jo li vaig dir a la perfumera quan va arribar el meu torn:

-No tindries un paper on no surti Perfumeria de Mercadona?

La perfumera va riure.

Per cert, felicitats mare.

Visca Reus i la mare que em va parir.

BESTIARI REUSENC

Segons diuen alguns, el bestiari de Reus és massa gran.
Hi ha molta bèstia, i molt de bèstia, que fan el possible per emportar-se i arreplegar quatre euros, presentant balls i bestioles que poc tenen a veure amb la nostra ciutat i recollint subvencions del Ajuntament.

Com que cada any es treuen un ball nou de la màniga i els del Orfeó posen la mà per cobrar, mentre d’altres associacions es mengen els mocs, proposo uns quants balls nous per enriquir la nostra festa major i un parell de bestioles

( i si m'emporto calerons, millor):

El gegant Ariel: es tracta de un gegant juantxi que va despullat i ensenyant les vergonyes: les seves i les dels altres. L'acompanyament musical a càrrec de la banda del Pere Mata.

La cucafera valenciana: és una cucafera que ve de fora (ja sabeu, de fora vindran que de casa ens trauran), que atemoreix al jovent i a la gent que vol cultura i treu foc pels queixals quan algú li porta la contraria.

El bou de Sant Jordi: és una espècie de corre-bou, com els San Fermines, on un bou persegueix als joves “rojos” i els fa fora del Mercadal fins que arribin al Pallol.

La dansa de les barraques: semblant al ball de galeres, però amb barres on serveixen alcohol i es fuma, tot i que no troben lloc on parar i muntar la festa i el jovent els persegueix per tota la ciutat.

El cap-gros Lluismi: és un nano molt petit, molt petit, molt petit amb l’ego molt gran, molt gran, molt gran.

Els dimonis Opositors: amb banyes, cua i pudor a sofre, son dolents i no s’estimen Reus. Són el ball d’acompanyament del cap-gros Luismi.

Senyor Palomar, faci un estudi d'aquests balls i bestioles, a veure si tenen cabuda a la festa major.

Visca Reus i el seu ampli, ampli bestiari.

CANYES AL GREEN DOG

Feia temps que no em veia amb el meu cosí Xavi, i tornar-lo a veure em va fer molta il·lusió.
Ell viu a Barcelona per motius de treball, però és reusenc de soca-rel i sempre diu que jo l’informo del estat de la nostra ciutat.
Entre canya i canya al Green Dog (que aviat es faran amos de la plaça del Castell) em va confessar que va votar a la CORI, i jo li vaig dir que quin jove no ho havia fet.

Em va preguntar quin era el concert de festa major i quan li vaig dir que Manolo Garcia es va alegrar, tot i que va dir primerament:
-Un altre cop?.
Ara bé, quan vaig informar-li que costa 30 euros, això no li va fer gràcia:
-Oh, jo pensava que era gratuït. A Barcelona són gratuïts. I a Tarragona. I a tot arreu.
-Gratuït, de moment, Barraques.

Explicar la nova ubicació va ser complicat. Dir que anaven a parar a un lloc horrorós, llunyà i inacabat, no s’ho acabava de creure.

Li vaig fer cinc cèntims del desgavell del Mercadal per Sant Jordi, i va fer un somriure d’amagat. Sempre recordo quan muntava la paradeta amb els “rojos”. Ara alguns ex-companys seus, que abans muntaven la parada i que ara manen o llepen, els fan fora del Mercadal. Trist, molt trist.

També va sortir el tema d’uns famosos magatzems “reusencs”:
-No hi havia de venir el Corte Inglés a Reus, nen?
-Això són mentides, Xavi. Aquí sempre es ven fum. Tenim grans venedors de fum a Reus. No estava ni pensat que hi vingués el Corte Inglés. Tot propaganda.
-Bé, tindreu l’Ikea, segons tinc entès.
-Jajajaja, més fum, Xavi, més fum.
Encara hi ha gent que es pensa que l’Ikea anirà a Reus. Segur.
-Que no veus, estimat Xavi, que som el cul del món. Sinó que dimonis fa l’estació del AVE a Perafort.
-Al final tindràs raó, cosí.

De la vida nocturna de Reus va comentar que li sorprèn el despertar, una mica tardiu, però que anem pel bon camí. Tard, molt tard, però anem bé.
Quan li vaig dir que la famosa discoteca de Reus anirà al costat de la mesquita, va fer un glop a la cervesa incrèdul d’aquesta curiosa combinació.

Finalment ens vam acomiadar i entre abraçades i petons li vaig recordar que, tot i amb això, porti el nom de Reus amb orgull.

-Però segur que no hi vindrà l’Ikea, vols dir?

Visca Reus i el meu cosí.

MAMA, POR.

Qui no ha tingut por?
Anys enrera, tenia moltes pors, si amics.
Tenia por a alguns carrers de la nostra ciutat. Jo patia al carrer Hospital. Era fosc i lleig. Ara m’agradaria tenir un local de copes per aquella zona.
Tenia por al centre de Reus, als carrers de l’Abadia i d’altres, però ara mataria per tenir una casa reformada per aquella zona.

O por a alguns reusencs “perillosos”. Qui no ha sentit alguna llegenda urbana de les baralles d’uns contra els altres?.
O qui no s’ha canviat de vorera quan venia una colla amb botes i jaquetes militars i ara els veus militant en política.
O aquelles baralles tremendes a la Palma entre bandes rivals, i ara aquells caps rapats van amb vestit i corbata i són pares de família.
Sincerament mai m’han fet por, més bé llàstima.

Ara, els reusencs que em fan por, manen.
Si, després de veure atònit el lamentable espectacle del Mercadal en la diada del patró de Catalunya, pateixo. Tinc por de la que poden muntar per Sant Pere. Em fa por veure el programa de Festa Major 2008.
Una que pot tocar el programa va ser professora meva al institut. Mama, por.

Em fa por un regidor, que ja ha fet un parell de "patinades" grosses, si se li passa pel cap passejar pel meu barri...quina una pot fer en la via pública?. Mama, por.

Ells poden fer i desfer. I nosaltres a acotxar el cap i obeir. Mama, por.

Visca Reus i les seves pors.

UN NOU MITJÀ REUSENC

Dono la benvinguda al món als nostres amics de Reus Digital.
Nens, no sabeu on us heu ficat.
Quins consells us puc donar? No us enrefieu dels que portin corbata.
Aquells que ara us aplaudeixen i us riuen les gràcies, d’aquí a un temps, no molt, us apunyalaran per l’esquena.
No us decanteu ni cap a un costat ni cap a l’altra, perquè us arribaran osties de tot arreu.
Sigueu lliures. És l’únic que no us podran prendre: la llibertat.
Sobre política és millor no mullar-se, simplement dir prefereixo una manada de corbs a una trobada amb els mandataris o llepafils.
Mostreu als pocs reusencs als que els interessa la cultura, la realitat del nostre municipi, es a dir, una ciutat de cultureta i cartell i poca cosa més.
No feu mai un pas enrera, només per agafar embranzida.
I aguanteu, que sempre falta gent per tirar del carro.
Benvinguts, i sort.

Visca Reus i el món digital.

SENSE PARAULES

MASCA, A LES CANÀRIES

Aquesta és una de les raons per les quals he tingut abandonat el bloc: un viatge que tenia pendent. Canàries, i el poblet es diu Masca. Com podeu veure, el seu barranc és impressionant.

Visca Reus i visca la meva càmera Sony.

PLACES, PLACETES I FESTES

Companys bloggers i reusencs il·lustres de tota la vida, com el Nen de les Oques o en David i les seves percepcions, m’han engrescat a actualitzar una mica aquest espai, ja que el tenia bastant abandonat.
Us prego em disculpeu, però...que hi farem. Un és una mica dropo.

Una cosa que tenim els reusencs és la de celebrar les victòries dels nostres equips a la plaça Prim.
El pobre general reusenc pateix una crisi d’identitat, ja que no sap si és del Barça, del Madrid o del Reus.
Totes les celebracions van a parar a la cèntrica plaça, i companys, això no pot ser.
Repartim-ho , ja que Reus té moltes i boniques places on gaudir de la festa i celebrar la victòria i joia dels nostres colors.
Deixem al pobre Joan tranquil i, per exemple, els culers que celebrin els seus títols a la plaça Catalunya, per fer país.
Pels reusencs merengues, que també n’hi ha, que ho celebrin a la plaça Joan Rebull, més coneguda com la plaça de l’estació de trens, o també coneguda com aquella plaça amb les dues dones i el nen petit.
A prop tenen un bar, una penya d’un club de futbol “amic”, on molt gustosament els hi serviran cubates i Plims.

Pel Reus d’hoquei, he pensat en la plaça del nen Gaudí, ja que és reusenc i queda molt cofoi, però és molt petita. Clar que, amb la sequera de títols, tampoc cal patir.

Pels equips de futbol local, com el Suer, el Reddis, l’Alhambra, el Despertaferro, o la Pastoreta, cony, quin millor lloc que la plaça de la Pastoreta. Fins i tot es pot fer una conga pel pàrking.

Pels equips de natació, la fantàstica plaça de les Aigües de Reus o aquella rotonda gegantina (com li agrada al Pérez de fer rotondes) a la carretera de Salou amb tubs, però clar amb la sequera, poca cosa a remullar.

Algun equip femení que guanyi, doncs a la plaça de la Dona treballadora, una de les meves preferides, amb la gran escultura del mestre Ferran.
I parlant del mestre, molt aviat tindrem el monument dedicat a la sardana on es podrà festejar que alguna colla sardanista aconsegueixi acabar una sardana de deu tirades sense equivocar-se. Visca!.
Pels castellers, quan aconsegueixin un de nou, que no hi vagin a la plaça del Castell, directament a Misericòrdia a ficar espelmes pel miracle

Per equips amb diners, ja siguin clubs de golf, de paddel, etc. que vagin a celebrar-ho a la plaça Pintor Fortuny, també conegut com el “Condesito”. Aristocràcia crida diners.

I a la plaça de les Oques, anem a celebrar quan algun reusenc faci el “ganso”. Clar que hi hauria celebracions a diari.

Així li treurem feina al general Prim, que pobret, té l’agenda plena, o no.
Visca Reus i les seves places.

A SEMIFINALS!

I avui ha tocat patir amb el Reus Deportiu.
Però finalment, s’ha guanyat el partit.
Les coses no pintaven bé, quan en el minut 3 el CEMEX Tenerife s’ha avançat al marcador amb un gol matiner.

I durant la primera part, el Reus no trobava el seu lloc a la pista, per cert, bastant relliscosa.

A la segona una millora en el joc i l’entrada de Pedrito Gil han fet que el Reus s’aixequés de la migdiada i en un tres i no res, Caldú, el capi Garcia i Pedro Gil han fet que el 3 a 1 fes justícia al domini reusenc en el lluminós al final.

A veure com va dissabte. Ja us ho explicaré.

Visca Reus i visca el Reus Deportiu.

MORT EL GOS, S'ACABA LA RABIA, O NO?.

I ves per on que el Carnestoltes ja es mort fa gairebé un mes i això ha estat una veritable vergonya.
Qui dimonis dissenya les arribades del rei carnestoltes? Cony, com trobo a faltar aquelles arribades dels anys 90, amb llums, música, focs d’artifici, espectacle, un munt de gent ben coordinada...
Ara què? Brasileres de pà sucat, Venecians descoordinats, pit, cuixa lletja, insults i paraules mal sonants, música horrorosa i poc ritme.
I el càsting? Jo l’anomeno “càstig”, ja que el d’enguany... millor no comentar-lo, xiquets. Només a un parell d’actuacions (“pero sigo siendo el rey”) els hi dono un aprovat.
La guerra dels tomàquets? On és l’esperit festiu d’abans. Plantegem-nos això, companys, que encara es pot salvar.
La rua? Que dir de la nostra estimada rua de lluïment? Enguany s’han lluït amb l’organització. Tots allà aplegats al passeig Misericòrdia, sortint amb retard, carrosses que no arranquen, espais buits...malament senyors, malament.
El ball de dissabte a la nit, correcte. Diumenge al matí, ressaca.
Un altre zero per organitzar el dinar de colles: colles sense taules, sense cadires, mal repartiment...no anem bé, amics.
La batalla del confetti, no hi vaig mai.
L’expo-profit, enguany m’ha tocat treballar, però els meus espies m’informen que cada any és més car. Demanem subvencions a qui calgui, ja que molts “señoritos de la casa grande” es pengen medalles immerescudes (si es tracta d’un esmorzar popular, fem preus populars).
I l’enterrament mereix un capítol a part, sobretot pel moment de tensió del carrer Llovera entre la Germandat dels set pecats capitals i la recentment creada C.A.C. (el col·lectiu d’acció carnavalesc).
Si us plau, doneu una subvenció als de la C.A.C. per comprar algunes idees noves, ja que tot ho copien. Per cert, que donin la cara, ja que sota la caputxa, tots som valents.
I una altra per comprar una pala digna per recollir les cendres del rei de la disbauxa (enguany ho han fet, l’any passat no....quina novetat!), ja que la pala era de platja i el rei es mereix molt més.

Aprofitant que avui es 23 de febrer, aniversari del intent de cop d’estat, animo a la gent de la Germandat a donar un cop d’estat al Carnaval. Reus mereix un carnaval millor.

I si us plau, no repetiu errors de la FRAC.

Visca Reus i visca el rei Carnestoltes.