Ja ho he dit moltes ocasions: cada vegada hi ha més gent, més grups i la plaça continua sent la mateixa.
Però per mi, Sant Pere al Mercadal, lo millor.
Veure la plaça on no hi cap una ànima, apretat, amb gent i la seva suor al costat, gent de fora, gent d’aquí, gent d’aquí però com si fossin de fora (Déu meu, ahir tenia una noia al meu costat que deia “gigantes, cabezudos, el pollo, los castilleros" i presumia de ser reusenca), fa ciutat.
Les cameres de fotos no paraven ahir amb els seus flaixos, els nervis de la llarga espera (cada vegada més llarga, ja que com he dit, són molts elements festius), la música que sona amb cada grup (cada vegada més pasodobles i música de orquestra valenciana).
El pas de les autoritats (que maco que anava ahir l’Ariel i que grasonet que està el batlle).
I per fi, la tronada. Gairebé tres hores després de que comencés l’anada a completes del seguici festiu, Déu meu, tres hores passant calor allà.
El que més em fot es quan marxa la gent a tota pressa de la plaça perquè els hi fa por la tronada i t’obliguen a tirar enrera. Fa ràbia.
I el moment màgic, quan s’apaguen les llums de la plaça i esclata la tronada. Això ens ha d’omplir, cony.
L’olor a pólvora, el fum, el típic xiulet a les oïdes ensordides, la canalla plorant, els xiscles d’alegria. Visca Sant Pere!.
Després de l’exhibició pirotècnica, a sopar. Ahir tocava Xino.
I al mig del sopar, es va evidenciar el nostre cansanci, ja que portem molta festa a les esquenes i els badalls i els mals van aparèixer. Que si el genoll, que si l'esquena...
No obstant, vam pujar amb les motos al ball de revetlla. Que bo que es aparcar al davant de la porta, osti.
Ara bé, si els grups no acompanyen, malament companys.
Els Strombers van venir a presentar el seu disc. Punt i final. Molt dolents, totes les cançons sonaven igual, una revetlla de festa major no es el seu lloc natural.
I el canvi d’orquestra es va fer llarg i van acabar d’espatllar la nit.
Vam marxar a la plaça de la Llibertat i l’orquestra Musicalia era també fluixa. Noi, no vam tenir sort.
I com ja he dit, el cansanci era evident, vam decidir plegar d’hora, tot i que eren les tres de la matinada i anar a fer nones.
Avui toca plaça un altre cop i Manolo Garcia.
Ja us ho explicaré.
Visca Reus i visca Sant Pere.
Però per mi, Sant Pere al Mercadal, lo millor.
Veure la plaça on no hi cap una ànima, apretat, amb gent i la seva suor al costat, gent de fora, gent d’aquí, gent d’aquí però com si fossin de fora (Déu meu, ahir tenia una noia al meu costat que deia “gigantes, cabezudos, el pollo, los castilleros" i presumia de ser reusenca), fa ciutat.
Les cameres de fotos no paraven ahir amb els seus flaixos, els nervis de la llarga espera (cada vegada més llarga, ja que com he dit, són molts elements festius), la música que sona amb cada grup (cada vegada més pasodobles i música de orquestra valenciana).
El pas de les autoritats (que maco que anava ahir l’Ariel i que grasonet que està el batlle).
I per fi, la tronada. Gairebé tres hores després de que comencés l’anada a completes del seguici festiu, Déu meu, tres hores passant calor allà.
El que més em fot es quan marxa la gent a tota pressa de la plaça perquè els hi fa por la tronada i t’obliguen a tirar enrera. Fa ràbia.
I el moment màgic, quan s’apaguen les llums de la plaça i esclata la tronada. Això ens ha d’omplir, cony.
L’olor a pólvora, el fum, el típic xiulet a les oïdes ensordides, la canalla plorant, els xiscles d’alegria. Visca Sant Pere!.
Després de l’exhibició pirotècnica, a sopar. Ahir tocava Xino.
I al mig del sopar, es va evidenciar el nostre cansanci, ja que portem molta festa a les esquenes i els badalls i els mals van aparèixer. Que si el genoll, que si l'esquena...
No obstant, vam pujar amb les motos al ball de revetlla. Que bo que es aparcar al davant de la porta, osti.
Ara bé, si els grups no acompanyen, malament companys.
Els Strombers van venir a presentar el seu disc. Punt i final. Molt dolents, totes les cançons sonaven igual, una revetlla de festa major no es el seu lloc natural.
I el canvi d’orquestra es va fer llarg i van acabar d’espatllar la nit.
Vam marxar a la plaça de la Llibertat i l’orquestra Musicalia era també fluixa. Noi, no vam tenir sort.
I com ja he dit, el cansanci era evident, vam decidir plegar d’hora, tot i que eren les tres de la matinada i anar a fer nones.
Avui toca plaça un altre cop i Manolo Garcia.
Ja us ho explicaré.
Visca Reus i visca Sant Pere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada