POLÈMICA SERVIDA

Sóc fill d’extremenys.
I conec Extremadura. L’he visitat en moltes ocasions.
Cada any, amb el Renault 5 del meu pare fèiem hores i hores de carretera en direcció al “pueblo”.
I allà, durant l'estiu, m’ho passava teta jugant amb els cosins i els amics.

I també he aguantat els típics i tòpics que em dedicaven els extremenys i també gent d’altres comunitats: “Catalán, catalunfo, polaco, agarrado, rata, pesetero, culé, marqués, señorito, ricachón”. Estaria hores.
M’ho prenia amb filosofia i bon humor, que havia de fer.
Jo els hi tornava, també.
I alguna que d’altra baralleta hi ha hagut. Coses de canalla.

Tots coneixem la realitat.

I ara amb la publicació de les balances fiscals, encara més.
I alguns haurien de callar i acotxar el cap.

Però el que ha fet el senyor Lluís Suñé, ha estat cagar-la de ple.
Senyor Suñé, home. Això no es fa.

Jo que volia baixar a Extremadura, amb les balances fiscals sota el braç i riure una estona. I de pas demanar que em paguin una ronda, que em deuen moltes.
Però ara, després de la cagada del Suñé, no m’atreveixo a baixar al “pueblo”, no sigui que em fotin una pedrada.

Senyor Suñé, li convidaria a coneixer Extremadura, però ara... mal moment.

Visca Reus i visca el “pueblo”.

TOTS A LA FIRA DE SANT JAUME!

Arriba la fira de Sant Jaume, una de les més tradicionals de tot Catalunya.

I dins la fira de Sant Jaume, hi ha la fira del Cavall, que enguany arriba a la seva tretzena edició.

La fira del Cavall és una fira que no em crida molt l’atenció. Però com la majoria dels reusencs, sempre acabem fent un tomb.
Vés, no he de comprar res relacionat amb el món del cavall.
Ni cavalls, ni ponies, ni eugues, ni cap estri relacionat amb el món equí.
He sentit veus que diuen que aquesta fira la fan la gent de peles per a que les seves filles llueixin lo bé que munten a cavall. Home, no fotem.
O potser si?.

A mi aquests animals em fan respecte i no els toco.
Ara, hi ha gent que els toca, els petoneja, i els fica nerviosos.
Enguany han inclòs un espectacle nocturn amb un genet de prestigi, el francès Vincent Liberator, que té nom de pel.lícula americana.

A la fira de Sant Jaume sempre he xalat, amb els cotxes i motos antigues, amb les atraccions per la canalla, amb el venedor de ganivets i tuppers, amb les paradetes, amb la xurreria.
I sempre és genial acabar en un dels xiringuitos de la fira fotent-se unes patates braves i unes cerveses.

Ara la fira canvia d’ubicació. Enguany aniran al parc de la festa. Gràcies a Déu que no els han enviat al Pallol, ja que últimament tot va a parar allà.

I també, dins la fira de Sant Jaume, es celebra la tradicional cursa dels portadors de sacs d’avellanes. Enguany els faran córrer al voltant del parc dels Capellans. Atenció, que vagin amb compte, no sigui que per aquella zona els hi fotin els sacs, la saca i la bossa amb els diners, ja que a certes hores de la nit més val no tombar per aquells paratges.

Ens veurem a la fira.

Visca Reus i visca la fira de Sant Jaume.

SÓC DEL CARRILET

Sóc de barri, sóc del Carrilet.
Allà he viscut la meva infantesa i la meva adolescència.
He vist la transformació del meu barri, com ha anat creixent i ha evolucionat. Poc, gairebé gens.

Hi ha hagut petits canvis, però no tots els necessaris.
Recordo quan encara podies jugar al carrer, al descampat de Pere el Cerimoniós amb Rocamora, on ara hi ha un bloc d’edificis.
Com saltàvem amb les bicis i la mare sortia a la terrassa i et cridava a berenar.
He fet molts bons amics que encara conservo del barri.
No hi viuen, però tots tornem molt sovint.

El meu barri ha estat un barri difícil: drogues, baralles, mala gent, brutícia... recordo on abans hi havia l’estació del Carrilet en runes.
Allà vaig patir el meu primer atracament. Era un cúmul de brutícia i de drogaaddicció.
No ha estat l’últim atracament al barri: també em van atracar al carrer Eduard Toda, on hi havia el bar Coimbra, mític local de consum i tràfic de drogues. Amb una xeringa a la mà em van robar 500 pessetes.
També em van robar una bicicleta al carrer Rocamora, un rellotge i diners a la ronda Subirats, etc. Un barri difícil.
Tot i que hi vivia a l’avinguda Pere el Cerimoniós, alguns no ho consideraven del Carrilet. Els hi feia com a vergonya. A mi, mai.

És el meu barri i quan algú parla malament del Carrilet, la sang em bull.
Les millors festes de barri, sense dubte, les del Carrilet. Però les de abans. Ara és un invent electoralista. Totes les festes de barri ho son.

Quan llegeixo a la premsa que al Carrilet han decomissat droga, una xarxa terrorista o una ret de prostitució em sap greu.

Mai parlen de les coses bones que es fan al barri.
És el meu barri, encara que no hi visqui.
Sempre ho serà. I me l’estimo molt.
Jo sóc del Carrilet. I què?

Visca Reus i visca el barri del Carrilet.

Foto: Josep Mª Galindo

THE RETURN OF THE TORRETES

Quan tothom pensàvem que havien desaparegut, quan tothom ja les fèiem oblidades al passeig de Misericòrdia, han tornat.

Son: Les torretes del Mercadal.

I han tornat tunejades, com els cotxes dels marrecs.
Ara els hi ha afegit uns trossos de fusta i serveixen com a bancs. I son còmodes, xiquets. Ahir els vaig testar.

De moment són tres, però temps al temps, ja que a algú de l’Ajuntament se li ha ficat al cap que tornin les torretes.

Reusencs, unim-nos en la lluita per lliurar-nos de una vegada per totes de les torretes del Mercadal.
No volem torretes al Mercadal. Volem un Mercadal lliure.

Visca Reus i visca la plaça del Mercadal sense torretes.

SOBRETOT, SEGURETAT

Aquesta és la curiosa forma d’impedir que els seguidors més radicals de la “roja” tinguessin accés a l’estàtua del general Prim i pugessin.
Curiós, si senyor.
Quines tanques de seguretat més altes, no trobeu?

Visca Reus i visca les seves mesures de seguretat.