LA SOLITUD DELS GEGANTS

M’agraden molt els gegants de Reus.
Ves per on, els hi tinc un carinyo especial. Digue’m tonto, però els sento molt meus.
I diumenge, ja que dijous la feina m’ho va impedir, vaig anar a veure els gegants a la processó de Corpus.
Bé, processó no hi va haver per culpa de la pluja.
I al veure als gegants i la Mulassa dins l’Ajuntament, que no sabien si sortir, vaig preguntar al meu amic i gran músic Dani Carbonell si sortirien a fer una balladeta.

- Ho faran pels nens –ja que a aquella hora alguns pares amb la canalla van decidir acostar-se fins al Mercadal a veure la Mulassa i els gegants – però processó no hi haurà, ja que ni els mossens sortiran de l’església.

Oh, pobrets vicaris, rectors, mossens i prior. No sigui cas de que es mullin les sotanes!.
Cony, si van sota tàlem.
I els únics valents, la colla gegantera. Allà no hi van aparèixer ni els nanos ni l’Àliga.

I gegants i Mulassa van fer la seva tasca: alegrar als més petits i als més grans, que dimonis.

Ara bé, tot té un punt negatiu.
I el punt negatiu és sobre la conversa que va fer el meu bon amic i reusenc de pro, en Pere Rius al programa “De bon matí”.
Va denunciar el lamentable estat en el que estan els gegants centenaris al museu de la plaça de la Llibertat.
Al sentir al Pere, un fred intens va recórrer el meu cos.

Els gegants estan abandonats i s’estan morint a poc a poc.

Qui és o son els culpables?
Qui té aquesta manca de sensibilitat envers a un dels elements festius més estimats del nostre municipi?. A qui cal fer-li una estirada d’orelles?.
No ens podem aturar davant una cosa tant greu com és la mort anunciada dels nostres estimats gegants.
A qui cal anar a demanar explicacions?. Quin pot ser el primer pas per salvar als Vitxets, els Moros i els Indis originals?.

Tots sabem que el primer tinent d’alcalde pertany a la colla gegantera.
Potser és la porta a la que trucar?
Cal actuar ràpid. No val badar.

Salvem els gegants. Comando Vitxeta en acció.

Senyor Ortiz, si us plau, no deixi morir als gegants. Reusencs, cridem ben fort

Visca Reus i visca els gegants!.

REUS AL YOUTUBE

Avui com m’avorria he entrat al Youtube.

Aquest invent meravellós que es el Youtube et dona l’oportunitat de veure vídeos que penja la gent...bé, que dimonis, ja sabeu com funciona.
I he escrit Reus al cercador.

El primer vídeo que surt és el videoclip dels Whiskyn’s.
Oh, que bonic, veure al bo d’en Joan Masdéu acompanyat dels seus socis en aquest vídeo. M’agrada el final, amb aquell toc dels Monty Python, quan els aixafa un peu gegant.
Sincerament esperava un vídeo del patronat de turisme de Reus, mostrant la ciutat i els seus costums, o un vídeo del carissim Gaudi Centre, però no ha estat així.
També el Youtube et dona l’opció “Prova també”.
A Reus l’opció és "Whiskyn’s".

M’he engrescat i volia veure altres vídeos d' altres ciutats, i he posat al cercador la paraula Tarragona.
Quina és la meva sorpresa que el primer vídeo representatiu de Tarragona es un vídeo que et mostra el Mazinger Z de l’ urbanització Mas del Plata, al Pla de Santa Maria.
I jo que esperava veure alguna cosa de Santa Tecla, les muralles o romans mig despullats i el que em trobo és a un dels herois de la meva infantesa.
Curiosa l’opció de “Prova també”: et dona l’opció “gitanos”
Increïble però cert.

Al escriure Salou ja m’imaginava el que trobaria, després de les primeres experiències.
Esperava un vídeo de uns anglesos cridant borratxos pels carrers de la capital de la costa daurada, amb litres de cervesa i perseguint a noies.
El primer vídeo que respon a Salou és unes vacances d’unes noies holandeses, però molt més suau del que jo esperava.

Amb Cambrils, el primer, un vídeo del Patronat de turisme. Aquests si que fan la feina bé.

No vull continuar, però us animo a que fiqueu noms de pobles i veure quina sorpresa us espera.

No, amb Porrera no surt cap noia fumada.
Ni amb Guarroman surt un home sense rentar-se.

Visca Reus i visca el Youtube.

FUMEU, FUMEU

L’Ajuntament de Reus ha canviat. I molt.
Amb l’entrada del regidor juantxi, m’interessa cada cop més la política.
Ara, l’Ajuntament ha editat una sèrie de consells pel consum de porros, ja que venen festes i sabeu que el consum es multiplica.
Qui no ha sentit aquella flaire a Barraques? O a qui no li ve al cap cançons de Bob Marley a la ruta del Masclet?

Aquests són alguns dels meravellosos consells que donen des del nostre estimat Ajuntament per gaudir d’ un bon consum.

1- “Porteu a la butxaca només petites quantitats de petards”. Molt bé, si senyor, per si et para la urbana dir que es de consum propi.
2- “Els petards no son armes d’atac: no els llanceu mai contra ningú”. Home, tothom sap que el porro no es demana, es passa.
3- “Quan el petard és encès, no hi acosteu la cara”. Normalment s’hi acosten els llavis i es xucla.

És un primer pas per una ciutat mes juantxi. El proper pas, ja ho sabeu, treure tots els arbres i zones verdes i plantar marihuana.
L’Ajuntament de Reus està canviant. Poc a poc, però canviant.

Llàstima que els consells siguin per gaudir de una bonica i joiosa revetlla de Sant Joan.

Visca Reus i visca Bob Marley.

TRAPEZI PLE

El Trapezi omple.
Omple tots els espectacles minuts abans de que comencin.
Si no ets amb mitja hora d’antelació, ja no veus res.
Però públic no sempre es sinònim de qualitat.
Enguany ha estat una edició fluixa, pel meu gust, ja que gairebé tots els espectacles que he vist, no arribaven al meu llistó. Potser és molt alt, però no em feien el pes.
Ara, tots plens. Anessis on anessis, tots plens. La meva Vespa ha fet molt recorregut aquests dies, però sempre arribàvem tard. Tot ple.
He fet moltes fotos, però això ho deixo als meus companys blocaires amb més art a l’hora de retratar espectacles.
Aquesta foto demostra el que dic: no hi cabia una ànima. Busca't la vida per intentar veure quelcom. I puja on sigui.

I espero que això serveixi d’estirada d’orelles als organitzadors, ja que han calculat malament. Molt de públic, molt més del previst, poques cadires i grades on seure i gaudir dels espectacles.
I també estirada per a veure si milloren el nivell, que en molts casos ha estat baix.

La vida del circ és dura, no ho dubto. I això no deixa de ser una fira, una mostra. Però ja sabeu que a Reus som molt exigents.

Places plenes i butxaques també.
Els restauradors han fet el seu particular agost. Si no hi ha lloc al espectacle, busquem una terrasseta per fer un refresc.
I allà també havies de fer salts mortals per trobar lloc on prendre un refrigeri o un lloc per sopar.

El Trapezi ha portat vida. Això m’agrada. He vist una ciutat molt viva, i m’ha agradat.
Però tot té també el seu cantó fosc: brutícia al carrer, pudors insuportables, gent en estat lamentable, fent les necessitats al carrer, alcohol, drogues, un assassinat que ha tacat un magnífic cap de setmana, etc.
A la televisió i als diaris no ha sortit la gran afluència de públic al Trapezi. Això no ven.

El que si ha sortit ha estat l’assassinat. I això omple minuts i planes.

Esperem que en la propera edició es miri tot una mica més: facilitats, seguretat i qualitat.


Visca Reus i visca el Trapezi.

SOLIDARIS SI, PERÒ NO TONTOS

Fa uns quants anys, quan encara es podia jugar al carrer, recordo que a una certa hora, totes les mares abandonaven el passeig del Carrilet, el meu passeig de jocs d’infància, i pujaven a casa a omplir d’aigua la banyera i les galledes.
Eren temps de restriccions d’aigua, i Reus ho havia pres com una costum.
La meva mare omplia la banyera de casa durant el temps que durava l’aigua, que si no recordo malament, era d’una hora d’aigua al dia.

I em cridava, amb el seu accent extremeny, si obria l’aixeta o llençava aigua:
-Niño, que no nos regalan el agua, coño.

També em ve a la memòria quan anava a Salou, al apartament d’un familiar, i era impossible beure aigua de l’aixeta, ja que l’aigua de Salou era salada.

Aquestes imatges m’han tornat al cap aquests dies.
Ahir, amb les imatges de l’arribada del vaixell a Barcelona amb aigua dels nostres pous, em venen al cap imatges de “Bienvenido Mr. Marshall”, on tot el poble esperava ansiós l’arribada d’aquell desconegut ciutadà americà.

Doncs ve a ser el mateix: les autoritats barcelonines esperant el Sichem Defender com si del tal Marshall es tractés.
Els enviem, de forma solidaria, 19.000 metres cúbics; tanta aigua que podria omplir una vegada i mitja el Camp Nou.

Els ciutadans de Barcelona s’han posat les piles, això no ho neguem: han reduït el seu consum de forma espectacular, degut a la sequera.
Ara bé, els que sembla que no s’han ficat les piles són, com sempre, els mandataris: justament arribar el vaixell, el conseller Baltasar diu que s’aixequen les prohibicions i que els barcelonins ja poden tornar a regar els seus jardins, a netejar els seus cotxes i a omplir les seves piscines.

Ei, atenció, solidaris si, però no tontos!.
Quan sento aquestes paraules, em bull la sang, companys.
Els enviem aigua als nostres veïns per a que puguin omplir les piscines dels seus xalets i regar els seus jardinets i netejar els seus cotxets?.
No amics, per aquí no passem.
Ja n’hi ha prou de que sempre ens prenguin el pèl, osties.
Immediatament, des del camp de Tarragona s’ha dit que ni una gota més, i Montilla ha dit, excusant la cagada de Baltasar, que s’estudiarà el pla de restriccions.

Solidaris si, però no tontos.

Anys enrera ens vam estrènyer el cinturó perquè no hi havia aigua.
Ara, que se l’estrenyin uns altres.

Solidaris si, però no tontos.
Baltasar, plega.

Visca Reus i les seves restriccions.

ERA GOL, INÚTIL

L’altre dia vaig tenir un somni.

Un somni molt maco, on el Reus Deportiu arribava a la final de la copa d’Europa, ara anomenada Final Four, després de patir contra el Liceo.

Un somni on es trobava al Barça en la final.
Era difícil guanyar als culers, però no impossible.

Ja ho havíem fet anteriorment. Era el moment de guanyar la copa d’Europa després de molts anys de sequera europea. Si, teníem la Cers, però feia molts anys que no ens coronàvem com els millors.
Un Reus lluitador, un Reus amb coratge, capaç de plantar-li cara a la plantilla més cara del món, amb empenta...
Però de sobte vaig despertar del somni, i el malson tenia noms i cognoms: Regio Lamela.

Regio Lamela, era gol, inútil.

Un àrbitre incapaç de xiular un partit tant important com aquell, un àrbitre que fa que ens enrecordem dels seus familiars, dels seus difunts i sobretot de la seva pobre mare i del que diuen és l’ofici més vell de l’historia.

Regio Lamela, era gol, inútil. Era un gol tant gran com la Prioral, tant clar com l’aigua que s’emporten a Barcelona, incompetent.
Tot seguit, ja sabeu. Voltes i més voltes al cap i el Barça que s’aprofita.
En fi, un altre títol perdut.

Ens foten les nuclears, ens foten les petroquímiques, ens foten l’aigua, ens fotran el cementiri nuclear, ens fotran la reserva de gas i ens continuaran fotent.
Ara ens foten la copa d’hoquei i a dos aficionats reusencs els foten la cara com un mapa i els envien al hospital.

Regio Lamela, era gol, inútil.

Visca Reus i visca el Reus Deportiu.

Foto:reus24.com

LA CUA PER EMBOLICAR

No hi crec en el dia de la mare.
És una altra invenció per consumir i regalar coses, però reconec que hi entro en aquest joc cada any.
A la meva mare, com ens succeix a tots, no sabia que regalar-li.

I vaig tirar directament a una cosa que sempre ho aprofiten: una colònia.
I divendres, per estalviar-me presses de última hora, vaig anar a un supermercat anomenat Mercadona al sortir de la feina.

A la secció de perfumeria, vaig trobar una colònia que penso pot agradar a la meva mare. La perfumera, molt simpàtica i eixerida, em diu que si, que es ven molt i que molta gent se l’emporta.
Molt bé. Decidit. Vaig a que m’ho emboliquin.
Davant meu es cola una senyora i demana a la perfumera que li emboliqui una colònia i un pintallavis.
I li diu:

-Nena, que no sigui en paper del Mercadona. Ni tampoc en la vostra bossa.

Em vaig quedar sorprès per les paraules de la dona.
Si no vols que sàpiguen que ho has comprat a Mercadona, doncs compres un paper a banda i t’ho emboliques tu, a casa.
Això li va dir la perfumera.

-Miri, allà té uns rotllos de paper de regal, els compra, si no vol que surti el paper del Mercadona, i s’ho embolica vostè mateixa.
-Ui, nena, és que tu ho fas millor que jo, guapa. No tens un altre paper que no posi Mercadona per enlloc?

I la resposta de la perfumera, és de les millors que he sentit últimament a gent estúpida i prepotent:

-Oi que quan vostè va a la perfumeria Júlia a comprar no li diu a la perfumera que ho emboliqui en un altre paper on no surti el nom del establiment o que li doni una bossa on no posi Júlia?.

Aquella dona va quedar planxada. I es que la perfumera tenia raó.
Ens agrada lluir bosses de botigues cares i del centre.
Conec a gent que passeja bosses buides, pel tomb de ravals , de botigues on venen “primeres marques internacionals”, només per aparentar que tenen diners i que cada setmana compren a cal Joaquim del carrer Llovera.
Ara, quan comprem una colònia en un supermercat, això no volem que es sapigui. Ens fa vergonya, tot i que el producte és el mateix.
La dona va agafar un rotllo de paper per embolicar i es va ficar a la cua de caixes sense dir res.
Jo li vaig dir a la perfumera quan va arribar el meu torn:

-No tindries un paper on no surti Perfumeria de Mercadona?

La perfumera va riure.

Per cert, felicitats mare.

Visca Reus i la mare que em va parir.

BESTIARI REUSENC

Segons diuen alguns, el bestiari de Reus és massa gran.
Hi ha molta bèstia, i molt de bèstia, que fan el possible per emportar-se i arreplegar quatre euros, presentant balls i bestioles que poc tenen a veure amb la nostra ciutat i recollint subvencions del Ajuntament.

Com que cada any es treuen un ball nou de la màniga i els del Orfeó posen la mà per cobrar, mentre d’altres associacions es mengen els mocs, proposo uns quants balls nous per enriquir la nostra festa major i un parell de bestioles

( i si m'emporto calerons, millor):

El gegant Ariel: es tracta de un gegant juantxi que va despullat i ensenyant les vergonyes: les seves i les dels altres. L'acompanyament musical a càrrec de la banda del Pere Mata.

La cucafera valenciana: és una cucafera que ve de fora (ja sabeu, de fora vindran que de casa ens trauran), que atemoreix al jovent i a la gent que vol cultura i treu foc pels queixals quan algú li porta la contraria.

El bou de Sant Jordi: és una espècie de corre-bou, com els San Fermines, on un bou persegueix als joves “rojos” i els fa fora del Mercadal fins que arribin al Pallol.

La dansa de les barraques: semblant al ball de galeres, però amb barres on serveixen alcohol i es fuma, tot i que no troben lloc on parar i muntar la festa i el jovent els persegueix per tota la ciutat.

El cap-gros Lluismi: és un nano molt petit, molt petit, molt petit amb l’ego molt gran, molt gran, molt gran.

Els dimonis Opositors: amb banyes, cua i pudor a sofre, son dolents i no s’estimen Reus. Són el ball d’acompanyament del cap-gros Luismi.

Senyor Palomar, faci un estudi d'aquests balls i bestioles, a veure si tenen cabuda a la festa major.

Visca Reus i el seu ampli, ampli bestiari.