Aquests dies que tinc de vacances, abans de tornar a la feina, he passejat molt.
I m'he fixat en el nou "pijerio" de Reus.
El nens pijos d'ara no es diferencien molt dels pijos d'abans, dels de la meva època.
Si, amics seguidors d'aquest blog.
Canvien petits detalls, però tot és igual que temps enrere.
Queden gairebé al mateix lloc. Els nens pijos d'ara queden a la plaça del Mercadal. Abans, els pijos quedaven al Tomàs Barberà, a la porta de la botiga.
-On quedem, Anna?.
-Al Tomàs Barberà, Sergi.
Abans els nens pijos es deien Anna i Sergi. Ara son Laia i Aleix.
Els nens pijos d'abans vivien al centre de Reus: tenia amics pijos que vivien al carrer Jesús, al carrer Llovera, al carrer Sant Joan.
Ara els nens pijos, bé, els seus pares, viuen a urbanitzacions a les afores de Reus: que si el Pinar, que si Castellmoster, que si...
La roba ha canviat. Abans els nens i les nenes pijes vestien igual: polo Lacoste, pantalons Levi's blancs i sabates Dr. Marteens.
Ara els nens i nenes pijes, també vesteixen igual: polo Scapa o Rams 23, pantalons pitillo i sabatilles Munich o Cruyff. Les noies ballarines o sabatilles Victoria
Ara bé, la botiga dels pijos, per excel·lència, continua sent el Jofre. Això no canvia.
Els nens bé de Reus dels 90 anaven al Viena del carrer Llovera. Ara, els de la nova generació envaeixen el de la plaça del Prim.
Si el Viena era ple, anaven al Drac Ñam, un altre mític local desaparegut.
Senyor Viena, no tanqui el del Llovera. Plataforma salvem el Viena del Llovera.
Els nens pijos de la meva generació anaven en les seves motos PX-R (mira que era horrible la moto) a la Pera i després pujaven al Chamonix.
Ara es impossible, perquè la Pera és un forn de pa i el Chamonix una oficina de Caixa Catalunya. El pijerio actual es queden pel Call o pel Green Dog.
Els pentinats no han canviat molt: abans llis i al costat. Ara llis i amb serrellet caigut. Les perruqueries pijes tampoc han variat tant: continua triomfant la del Llongueras i la del Oliva.
El que no ha canviat gens es el seu accent. Gens. L'accent pijo és hereditari.
I tampoc les meves ganes de trencar-los la cara.
Us recomano que quan passeu pel Mercadal us fixeu en els grupets de nens i nenes adolescents i pareu atenció. Les coses canvien, però no tant.
Visca Reus i visca les Dr. Marteens.
