DE FESTA VII - SANT MANOLO GARCIA

Feia tres anys que no ens visitava.
I la seva actuació d’ahir era molt esperada pels seus nombrosos fans, entre els quals m’hi conto.
Ostres, només de pensar en els seus concerts amb “El Último de la Fila” a Reus, quan es llençava al públic, o quan venien i el disc no s’havia estrenat i estava el pavelló ple, o en la seva carrera en solitari, sempre amb un públic fidel i entregat, els records m’omplien.

Estic parlant de Manolo Garcia. Des d’ahir San Manolo Garcia de Reus.

Amb un muntatge d’estrella, quin escenari, amb uns tocs del Tibet amb les banderoles de colors vius, els petits detalls del escenari, penjolls, cintes de colors, teles, llums i amb la pantalla gegant.
Pantalla on minuts abans del concert es va passar la final de l’Eurocopa, ostres fins i tot allà.

Va sortir en Manolo i va agrair la paciència als que no els agrada el futbol i amb una guitarra penjada al coll va començar un concert memorable.
Va repassar el seu nou treball “Saldremos a la lluvia”, però no es va oblidar dels seus èxits en solitari o amb l’Ultimo.
Enllaçant una cançó amb una altra, amb comentaris molt ecologistes i en defensa de la natura.

Si senyor, aquest és el nostre Manolito.
Moment màgic de la nit: amb “A San Fernando...” va baixar de l’escenari i es va passejar pel mig del públic.
Cony, va passar pel meu costat, però els guardes de seguretat (uns armaris empotrats) van fer impossible l’acostar-se al Manolo.

I al final, després de gairebé dues hores i mitja (a mi se’m va fer curt) la ranxera per acomiadar.

Qui ha dit que està gran?.

Gràcies Manolo, torna aviat.

Visca Reus i visca sant Manolo Garcia.

DE FESTA VI - SANT PERE

Com deia la cançó dels Mecano, ahir no em podia aixecar del llit.
I mira que els 29 trons de les matinades, que van esclatar puntuals a les nou del matí, em van despertar, però això d’aixecar-se, dutxar-se, esmorzar i anar al Mercadal, finalment vaig desistir.
A més, teníem coses a fer a casa, ja sabeu, quan es fa festa aprofites per fer i desfer a casa.
Vaig veure la retransmissió de Canal Reus TV, amb la meva gran amiga Montse Dolcet. Un petó, rubia.
I mentre els elements festius anaven trepitjant la plaça, va arribar el moment del ensurt del matí.
El geganter que portava l’Indi va recolzar malament el peu i va anar al terra. Van ser uns segons d’angoixa, ja que el noi no es movia, i clar, el gegant Indi és el més pesat de tots. Però al final tot va quedar en un ensurt i vinga, que continuï la festa.
Després de una bona migdiada, cap a la plaça, que hi falta gent.
Un bon lloc i a gaudir per darrera vegada.
La plaça estava més buida que de costum i tot per un motiu: la final de l’Eurocopa de futbol. Millor. Podrem gaudir de més a prop.
I fer més fotos, no solament a les bèsties del seguici, sinó als músics que també es mereixen un lloc d’honor. I als petits detalls de la festa.
I que voleu que us digui: em van entrar ganes de tornar a formar part de un seguici festiu. Ho vaig deixar fa anys per donar pas a noves generacions, però cony, si estan els mateixos de sempre i, incomprensiblement, els amics i amiguets que no tenen ni punyetera idea del significat del element festiu que porten. A que si?. Només pensen en alcohol gratuït i en sortir a la tele ben guapo amb la tovallola suada.
Ja vaig dir en un altre post que em faig gran, però viure la festa com part d’ella i no com espectador és diferent.

I finalment, la darrera tronada. Intensa, emocionant, emotiva.
Fins l’any vinent tronada, Diables, Víbria, Drac, Basilisc, Lleó, Nanos, Mulassa, Gegants, Carrasclet, Moixiganga, Galeres, Cavallets, Cercolets, Prims, Valencians, Bastoners, Mossèn de Vic, Gitanes, Xiquets, Àliga i Sant Pere.

Queda un any per Sant Pere 2009.

Visca Reus i la seva festa Major.

DE FESTA V - COMPLETES I REVETLLA

Ja ho he dit moltes ocasions: cada vegada hi ha més gent, més grups i la plaça continua sent la mateixa.
Però per mi, Sant Pere al Mercadal, lo millor.
Veure la plaça on no hi cap una ànima, apretat, amb gent i la seva suor al costat, gent de fora, gent d’aquí, gent d’aquí però com si fossin de fora (Déu meu, ahir tenia una noia al meu costat que deia “gigantes, cabezudos, el pollo, los castilleros" i presumia de ser reusenca), fa ciutat.

Les cameres de fotos no paraven ahir amb els seus flaixos, els nervis de la llarga espera (cada vegada més llarga, ja que com he dit, són molts elements festius), la música que sona amb cada grup (cada vegada més pasodobles i música de orquestra valenciana).

El pas de les autoritats (que maco que anava ahir l’Ariel i que grasonet que està el batlle).
I per fi, la tronada. Gairebé tres hores després de que comencés l’anada a completes del seguici festiu, Déu meu, tres hores passant calor allà.
El que més em fot es quan marxa la gent a tota pressa de la plaça perquè els hi fa por la tronada i t’obliguen a tirar enrera. Fa ràbia.
I el moment màgic, quan s’apaguen les llums de la plaça i esclata la tronada. Això ens ha d’omplir, cony.
L’olor a pólvora, el fum, el típic xiulet a les oïdes ensordides, la canalla plorant, els xiscles d’alegria. Visca Sant Pere!.

Després de l’exhibició pirotècnica, a sopar. Ahir tocava Xino.
I al mig del sopar, es va evidenciar el nostre cansanci, ja que portem molta festa a les esquenes i els badalls i els mals van aparèixer. Que si el genoll, que si l'esquena...
No obstant, vam pujar amb les motos al ball de revetlla. Que bo que es aparcar al davant de la porta, osti.

Ara bé, si els grups no acompanyen, malament companys.
Els Strombers van venir a presentar el seu disc. Punt i final. Molt dolents, totes les cançons sonaven igual, una revetlla de festa major no es el seu lloc natural.
I el canvi d’orquestra es va fer llarg i van acabar d’espatllar la nit.

Vam marxar a la plaça de la Llibertat i l’orquestra Musicalia era també fluixa. Noi, no vam tenir sort.
I com ja he dit, el cansanci era evident, vam decidir plegar d’hora, tot i que eren les tres de la matinada i anar a fer nones.

Avui toca plaça un altre cop i Manolo Garcia.
Ja us ho explicaré.

Visca Reus i visca Sant Pere.

DE FESTA IV - DIABLOS I DIETA

Aquests dies de festa major son propicis per trobar-te amb amics. Ahir venint de veure el seguici petit, ens vam trobar amb la Sara i en Pere, gran blocaire i prohom reusenc.
Vam xerrar dels blocs, d’assumptes “gegants”, de motos, de la Conchita, de coneguts i de la festa. Va ser una estona molt agradable.
I com no, de “Los Diablos”.

-Aniràs al concert?
-Oi i tant!

La següent parada era trobar un lloc per sopar. Vam decidir la colla d’anar al Viena. És curiós la quantitat de gent que espera trobar taula a la terrassa del Viena. Hi ha bufetades per aconseguir una cadira.
Després d’esperar gairebé mitja hora vam aconseguir una taula i dues cadires.
Era una taula per dos i nosaltres érem sis a sopar. Apretadets i després de molta estona buscant cadires i pressionant psíquicament als que ja havien sopat per a que marxessin, vam gaudir dels típics entrepans del establiment reusenc de la plaça del Prim.

Més tard vam pujar a veure “Los Diablos”. En una plaça de la Llibertat amb molt de públic, el grup del Hospitalet van cantar i versionar velles cançons dels 60 i 70 per deliri dels seus fans, ja crescudets.

En un moment, els meus ulls van marxar cap a una taula, d’on s’aixecava una persona amb un cigar a la boca i convidava a la seva parella a ballar i es van perdre enmig de la gent.
És ell? Em vaig preguntar a mi mateix.
Al finalitzar el concert, que es va fer curt per a molts, vaig tornar a veure a la persona en qüestió.

Era ell. El nostre batlle.
Xerrant animosament amb un grup de reusencs coneguts, el vaig veure.
Des d’aquest humil bloc el vull donar un consell: mengi verdura, senyor alcalde. Deixi de banda els greixos, els dolços i mengi verdura i fruita.
Ha engreixat molt i em preocupa el seu sobrepes. Molt.
Ja sabem que la fruita i la verdura estan pels núvols i els consumidors habituals ens em de rascar la butxaca.
Però amb el seu sou, no crec que pateixi en omplir un cistell de pomes i peres i un altre d’enciam i pastanagues. És un consell d'aquest reusenc.

Per arrodonir la nit, un batut de iogurt de 4 euros amb seixanta cèntims al Tiramisú. Com està la vida, verge santa.

Visca Reus i visca la dieta mediterrània.

DE FESTA III - AITOR I CONCHITA

L’Aitor és el fill dels meus amics Toni i Elena.
Ahir vam quedar amb la seva mare i el petit, per donar un tomb per Reus i prendre alguna cosa en una terrassa.
Vam acostar-nos al Ajuntament, per veure un altre cop els gegants.
I el nen va començar a cridar davant dels gegants reusencs, sobretot davant del Carrasclet.
Xiquets, que voleu que us digui, em va emocionar
Potser li cridaven l’atenció els colors, l’alçada, o el que sigui.
Però veure al petit Aitor cridant d’alegria davant del bandoler Carrasclet, em va emocionar.
I veure tot el hall del ajuntament ple de canalla jugant entre els gegants, la Mulassa i l’Àliga, em va posar els pels de punta.

Al enfilar carrer Llovera ens vam trobar amb la cercavila del Canó de les festes.
La meva companya va voler girar cua, ja sabeu, perquè pensava que com el nen és petit potser li fan por els trons.
La seva mare, l’Elena, no ho tenia clar. No sabia com reaccionaria el petit.
Jo vaig dir:

-L’has de posar al davant a la tronada!.

Potser es massa petit, però l’any vinent el ficaré davant la tronada a veure com reacciona.

Home, a primera filera, no. Però a la plaça si que ho faré.
S’ha d’acostumar a la canalla a la pólvora reusenca.

Per cert, els que em buscaven ahir al concert de Conchita, he de dir que trobo a aquesta noia la païa més avorrida del món.
La cantant més ensopida i ensucrada del panorama actual, que Déu meu, quin panorama.
No vaig anar. Les meves orelles estan molt ben acostumades. No vull prostituir-les.
Però crec que va agradar molt el concert, ja que la gent va agafar els cotxes i va començar a fer sonar els clàxons i botzines fins altes hores de la matinada.
I també van llençar molts petards i la gent sortia al balcó cridant d’alegria.
Enhorabona al Ajuntament i a la cadena SER, perquè portar a Conchita, per mi una merda, però per molts els va engrescar de valent. I cridaven “España, España”. Ves quina cosa.

Visca Reus i visca els seus trons.

DE FESTA II - TRONADA I GAUDI CENTRE

És curiós, però anys enrera no hi havia tanta gent a la primera tronada de festa major.
No sé perquè, potser marxava la gent, no era tan publicitada, però ahir la plaça del Mercadal feia goig. Gent, molta gent ansiosa per veure de ben a prop l’esclat de la festa major.
El pregó, suposo que va ser el típic: els records de Reus i de la infantesa del encarregat de llegir-lo enguany, l’Excm. i Mgfc. Sr. Francesc Xavier Grau Vidal, rector de la Universitat Rovira i Virgili.
Resumint, un rotllo segur. Tant excel·lent i magnífic, xiquet, que al final tothom acaba parlant del mateix.
“-Recordo quan era petit i la meva mare em portava a veure la tronada, els gegants i la mulassa...bla, bla, bla”.
I ho dic, perquè es va allargar. La gent a la plaça va començar a xiular i a demanar la tronada. Passats tres quarts de nou van sortir els ministrers de Vilanova. Algun cervell de l’ajuntament no va comprovar la megafonia i van començar a tocar sense sonoritat en tota la plaça. Al finalitzar la cançó, algun cervell del ajuntament es va adonar que el micròfon estava en posició OFF i el va engegar. Coses que passen.

I per fi, la tronada. La primera, que no vol dir la millor, ja que jo la vaig trobar fluixa. Emocionant, perquè feia un any i a mi m’encanta la tronada, però fluixa en pólvora.
Tot seguit la gent va començar a marxar. Alguns a casa, altres a buscar una terrassa on seure, altres un lloc on sopar, altres a fer la renovada ruta del Masclet.

Ja m'explicareu que vau fer vosaltres. Jo tenia un compromís.

Avui he assistit a les jornades de portes obertes del Gaudí Centre. Era la meva primera visita.

No m’atrau massa aquest invent del Gaudí centre, o capsa Gaudí o com vulguin dir-li.
I pel que havia sentit, no acabava de fer el pes. Tothom deia:
-“El millor, l’audiovisual del principi. La resta, fluixet”
És difícil fer un centre dedicat a un arquitecte reusenc quan tota la seva obra es fora de Reus. És una llàstima, però és així.
El centre m’ha agradat, tampoc cal llençar campanes al vol, però no està malament;

sobretot m'ha agradat el fet que puguis tocar, jugar, interactuar amb la genialitat del mestre reusenc.

I ara, més que mai, podem dir reusenc, ja que el sr. Gaudí va afirmar que la seva ciutat natal era Reus.

I aquesta nit, els Costo Rico.

Visca Reus i visca l’Antoni Gaudí.

DE FESTA I - THE PINKER TONES

Aquesta setmana de festa major he demanat festa a la feina.
Així podré viure més intensament la festa gran de la meva vil·la.

Ahir vaig tastar la cercavila del Carrasclet.
El gegant bandoler de la ciutat anava pels carrers cèntrics amb el seu acompanyament musical i amb un gran seguici de nens i nenes.
Tots sabem l’encant que tenen els gegants i ara que la canalla està de vacances, cal aprofitar qualsevol excusa per cansar-los el més aviat possible.

Tot seguit vaig assistir al lliurament de la flama del Canigó als pobles i ciutats del voltant.
És una festa molt bonica i significativa veure com es lliura el foc sagrat que ha de cremar a les fogueres de diverses poblacions.
Una cosa a tenir en compte per properes ocasions: que vinguis a buscar la flama del Canigó no vol dir que et saltis totes les normes de circulació existents, ja que gairebé un cotxe em va arrotllar.
Si la guàrdia urbana et dona preferència, endavant. Ara bé, si no hi ha cap agent, has de respectar els Stops.

Finalment, després del sopar de revetlla ens vam acostar a Barraques.
L’emplaçament no acaba de fer-me el pes, que voleu que us digui.
Falta herba. Si, allò de trepitjar herba al Mas Iglesias, tenia el seu què.
L’emplaçament del Roquís, no està malament, però ens em d’acostumar. Bé, els principis de Barraques es feien a la zona on ara hi ha les piscines municipals, o sigui que tot torna als orígens.

Gertudris molt correctes. Molt bé el grupet rumbero i el seu bon rotllo.

Després els diables. Fluixos, com sempre. Carrinclons, com sempre. Necessiten una milloria urgent o estan comdemnats.

I els Pinker Tones. A mi m’ encanta el duet barceloní.
Em fascinen els sons i l’energia de Manso i Fúria, acompanyats del músic Niño. Però Barraques no era el seu lloc.
Estaven perduts i el públic no era l’adient.
Com molt bé va definir la meva amiga Anna: “son un grup de pastilla en un festival de porro”.
Al Sonar van arrasar. Al Japó i als Estats Units els adoren. A Barraques, mira, qui son aquests? es preguntaven molts jovenets amb un calimotxo a la mà.
Trobo que en una edició del Perejil...seria el seu lloc.

Dels Frank O'Lee Sons, de poc m'enrecordo. Era tard i havien moltes barraques a visitar.
Algú va ficar alcohol als meus refrescos. Mala gent a Reus, mala gent.
Continuaré amb la festa.

Visca Reus i visca The Pinker Tones.

GUERNICA EN 3D

No seria brutal una expo del Guernica a Reus?

Visca Reus i visca Picasso.

CUSTO ENS HA COSTAT 6000 €

Fa molts anys, però molts, vaig comprar la meva primera i única samarreta de Custo.
Era a la meva època del institut, cap allà el 90-91-92, i va ser al Hèrcules 19, botiga mítica de roba a la plaça del mateix nom.
La samarreta tenia un dibuix de un Cadillac de color rosa i ficava Custo en unes lletres blaves. Em va costar unes 3500 peles.
Fa molts anys d’això i encara recordo aquella samarreta i les bromes que vaig aguantar al Salvador Vilaseca:

-Custo? No serà “costo”, jajajaja - reien els meus amics.
La resta de la historia sobre la marca barcelonina ja la sabeu: petites col·leccions, un noi anomenat Jordi Labanda va començar a dibuixar per Custo, que amb els dibuixos del artista va viure la seva millor època, després unes samarretes de Custo sortien en una pel·lícula de Julia Roberts, algunes actrius van començar a lluir roba del dissenyador, desfilades internacionals amb estrelles, fama, prestigi, etc.
Això va fer pujar el ja car catxé de la marca fins a preus desorbitats.
Et poden demanar 100 euros per una trista samarreta, i a més a més lletja, ja que Custo va perdre l’encant quan va marxar Labanda.

I arriba el moment de presentar el cartell de la festa major de Reus i oh!

Quina sorpresa! L’ha fet Custo.
Bé, això diuen, ja que ho dubto. Segurament el senyor Custodio Dalmau li va donar aquesta feina a un dels seus dissenyadors, ja que ell tindria coses a fer.

A veure, anem a pams.
Aquest matí he xerrat amb quatre joves dissenyadors i em analitzat el cartellet en qüestió.
A mi, el cartell no m’agrada. Ells ho han trobat mitjanament correcte.
Els dissenyadors deien que era clarament un Custo, amb els colors estridents, el rotllo psicodelic, la noia típica de la marca barcelonina, etc.
Ara bé, coincidien en que la tipografia de les lletres deixa molt a desitjar, ja que sembla fet amb el Word Art del programa Microsoft Word.
Podrien haver escollit una lletra més moderna i no tan simple.
L’informàtica ha evolucionat i les tipografies també. Apple també existeix.
Tots han coincidit en que la signatura del artista es més gran que el logo del Ajuntament de Reus, i això ells no ho fan.
Han volgut mostrar que és un Custo Barcelona, marca registrada.
Els dissenyadors gràfics han d’amagar d’alguna manera el seu nom, o el de l’empresa i donar importància a qui paga el cartell, en aquest cas, l’ajuntament de Reus.
Però aquí la cosa és diferent: si es un Custo, que es noti.
I els joves amb qui he parlat aquest matí s’han ficat les mans al cap quan els he dit que la broma ha costat 6.000 euros. Sis mil euros, senyors!.
Han rigut perquè amb el prestigiós dissenyador barceloní segur que no han regatejat ni un euro. Si Custo demana sis mil, a pagar i a callar.
Ara bé, si en Quique o en Dani demanen 1.000, a regatejar fins aconseguir el cartell per 600 o menys.
Montse, una de les dissenyadores, deia que ja s’encarregaran de recuperar els diners venent samarretes de la festa major amb el disseny de Custo. No sempre es pot tenir una samarreta de Custo per 15 euros, deia.
Però crec que no serà així, ja que estic segur que no es faran samarretes amb el cartell d’enguany. D’això ja s’hauran encarregat Custodio i el seu equip d’advocats i consellers. Si no, ja veureu.

En fi, companys, pensem en això. Estic d’acord que Reus entri en la modernitat amb el cartell de la festa major, però, tant car val la pena?
I l’altra pregunta és: no hi ha bons dissenyadors a Reus que haurien fet una feina millor per molts menys diners i no calia marxar a Barcelona?

Pensem, pensem.

Visca Reus i visca els seus dissenyadors gràfics.

TXEC, QUE EM FAIG GRAN

Fa uns dies vaig quedar amb un amic per retornar-li uns CDs que m’havia deixat. Soc d’aquelles persones que lo meu, és meu, i lo dels altres, dels altres.
Vaig arribar al lloc de trobada amb uns minuts d’antelació.

Al fer els meus càlculs, pensant en el trànsit reusenc, llocs per estacionar, els nous autobusos i les ambulàncies de darrera hora, al final vaig agafar la Vespa i arribar amb temps.
Al demanar un tallat i seure en una taula, la vaig veure.

Parlo d’Àngels, una ex, bé, una amiga que mai havia estat ex perquè no vam sortir mai com parella, sinó que manteníem una relació peculiar: trucada de telèfon i a passar una bona estona.
Feia anys que no la veia, molts anys, i no sabia com reaccionaria.
Al veure’m, em va saludar efusivament amb dos petons, i ja sabeu, les típiques preguntes: com estàs, que fas, a que et dediques, no has canviat gens, m’han dit que estàs emparellat, tens canalla o no, fa un munt de temps que no veig als companys del institut, continues sent igual de pallasso, en fi, típic.
I llavors van venir els “t’enrecordes”. Que bé ens ho vam passar allà, quins farts de riure en aquell bar, com vam sortir d’aquell lloc, quin mal rotllo en aquella discoteca.
Va arribar el meu amic i ens vam acomiadar amb la sempre bonica excusa de ja quedarem, et faré un truc per fer un cafè, etc. que mai es complirà. I va marxar amb la seva acompanyant.

Al seure, el meu amic em va veure preocupat i al preguntar-m’ho li vaig dir:

-Txec, que em faig gran.

Gairebé tots els llocs que Àngels i jo vam recordar en aquells minuts estan tancats o han canviat molt.
El “Chamonix” ara convertit en una oficina de Caixa Catalunya. Vam parlar dels tequiles que ens fotiem.
El "Da-da": qui s’enrecorda d’aquell bar-pub mític de l’avinguda Sant Jordi?.
El “Mama ya lo sabe”, osti, quins divendres i quines birres.
El pub “Sunyer” que quan enganxaves un sofà no el deixaves per res del món. Fa temps que està tancat.
El “Drums” i més tard “Glops”, que ara és un magatzem d’un taller o el “Tot Reus” , el bar “La Pera”, ara reconvertit en forn de pa i pastisseria.
Els petons i magrejos que ens fotiem al “Samoa”, al “Eros”, al “Lions”, en la foscor i amb mirades furtives de curiosos i voyeurs.
O el “Màtic” punt de partida de moltes farres.

Al meu amic, uns anys més jove que un servidor, tot això li sonava a xinès. I a uns joves que hi havia a la taula del costat comentaven en veu fluixa que de quins llocs parlava.

Si a vosaltres, amics lectors, us sonen o heu estat en aquests llocs de perdició i pecat, penseu com jo he fet:

-Txec, que em faig gran.

Per cert, està molt guapa.

Visca Reus i els seus llocs mítics.