DE FESTA III - AITOR I CONCHITA

L’Aitor és el fill dels meus amics Toni i Elena.
Ahir vam quedar amb la seva mare i el petit, per donar un tomb per Reus i prendre alguna cosa en una terrassa.
Vam acostar-nos al Ajuntament, per veure un altre cop els gegants.
I el nen va començar a cridar davant dels gegants reusencs, sobretot davant del Carrasclet.
Xiquets, que voleu que us digui, em va emocionar
Potser li cridaven l’atenció els colors, l’alçada, o el que sigui.
Però veure al petit Aitor cridant d’alegria davant del bandoler Carrasclet, em va emocionar.
I veure tot el hall del ajuntament ple de canalla jugant entre els gegants, la Mulassa i l’Àliga, em va posar els pels de punta.

Al enfilar carrer Llovera ens vam trobar amb la cercavila del Canó de les festes.
La meva companya va voler girar cua, ja sabeu, perquè pensava que com el nen és petit potser li fan por els trons.
La seva mare, l’Elena, no ho tenia clar. No sabia com reaccionaria el petit.
Jo vaig dir:

-L’has de posar al davant a la tronada!.

Potser es massa petit, però l’any vinent el ficaré davant la tronada a veure com reacciona.

Home, a primera filera, no. Però a la plaça si que ho faré.
S’ha d’acostumar a la canalla a la pólvora reusenca.

Per cert, els que em buscaven ahir al concert de Conchita, he de dir que trobo a aquesta noia la païa més avorrida del món.
La cantant més ensopida i ensucrada del panorama actual, que Déu meu, quin panorama.
No vaig anar. Les meves orelles estan molt ben acostumades. No vull prostituir-les.
Però crec que va agradar molt el concert, ja que la gent va agafar els cotxes i va començar a fer sonar els clàxons i botzines fins altes hores de la matinada.
I també van llençar molts petards i la gent sortia al balcó cridant d’alegria.
Enhorabona al Ajuntament i a la cadena SER, perquè portar a Conchita, per mi una merda, però per molts els va engrescar de valent. I cridaven “España, España”. Ves quina cosa.

Visca Reus i visca els seus trons.