Fa uns quants anys, quan encara es podia jugar al carrer, recordo que a una certa hora, totes les mares abandonaven el passeig del Carrilet, el meu passeig de jocs d’infància, i pujaven a casa a omplir d’aigua la banyera i les galledes.
Eren temps de restriccions d’aigua, i Reus ho havia pres com una costum.
La meva mare omplia la banyera de casa durant el temps que durava l’aigua, que si no recordo malament, era d’una hora d’aigua al dia.
I em cridava, amb el seu accent extremeny, si obria l’aixeta o llençava aigua:
-Niño, que no nos regalan el agua, coño.
També em ve a la memòria quan anava a Salou, al apartament d’un familiar, i era impossible beure aigua de l’aixeta, ja que l’aigua de Salou era salada.
Aquestes imatges m’han tornat al cap aquests dies.
Ahir, amb les imatges de l’arribada del vaixell a Barcelona amb aigua dels nostres pous, em venen al cap imatges de “Bienvenido Mr. Marshall”, on tot el poble esperava ansiós l’arribada d’aquell desconegut ciutadà americà.
Doncs ve a ser el mateix: les autoritats barcelonines esperant el Sichem Defender com si del tal Marshall es tractés.
Els enviem, de forma solidaria, 19.000 metres cúbics; tanta aigua que podria omplir una vegada i mitja el Camp Nou.
Els ciutadans de Barcelona s’han posat les piles, això no ho neguem: han reduït el seu consum de forma espectacular, degut a la sequera.
Ara bé, els que sembla que no s’han ficat les piles són, com sempre, els mandataris: justament arribar el vaixell, el conseller Baltasar diu que s’aixequen les prohibicions i que els barcelonins ja poden tornar a regar els seus jardins, a netejar els seus cotxes i a omplir les seves piscines.
Ei, atenció, solidaris si, però no tontos!.
Quan sento aquestes paraules, em bull la sang, companys.
Els enviem aigua als nostres veïns per a que puguin omplir les piscines dels seus xalets i regar els seus jardinets i netejar els seus cotxets?.
No amics, per aquí no passem.
Ja n’hi ha prou de que sempre ens prenguin el pèl, osties.
Immediatament, des del camp de Tarragona s’ha dit que ni una gota més, i Montilla ha dit, excusant la cagada de Baltasar, que s’estudiarà el pla de restriccions.
Solidaris si, però no tontos.
Anys enrera ens vam estrènyer el cinturó perquè no hi havia aigua.
Ara, que se l’estrenyin uns altres.
Solidaris si, però no tontos.
Baltasar, plega.
Visca Reus i les seves restriccions.
4 comentaris:
bueno, de rucs ja ens en podem sentir des de fa temps veient com ens tracten... lo bo és que un dels arguments que van donar els politics de Reus per cedir (donar) aigua a Barcelona era que "aquí també vam patir restriccions, així que ningú ens ha d'ensenyar com hem de gestionar l'aigua"... no vaig entendre res, serà per això de que som rucs i tal...
a la pineda no es podia ni tastar l'aigua del grifo!
ni una gota mes als axafabulets!
vaig fer un post fà dies sobre el aigua i les piscines del àrea de Barcelona i la gent de Barna em va tractar de demagog, la realitat supera la ficció
salutacions
Amics, coneguts i saludats:
Gràcies pels vostres comentaris i per la vostra fidelitat.
Les coses van malament:
venem aigua a preu d'or per omplir piscines en vaixells cantimplores.
Pensem en això.
Salut a tots.
Publica un comentari a l'entrada